breu resum intermitent d’una vida
Un cel calm d’estiu, extremadament emblavit pels rajos solars, i un ocell creuant-lo en el seu vagar indiferent realitza dues piruetes a l’atzar, com si d’una atracció es tractés, i inicia el seu descens a la recerca d’aliment. Una caiguda en picat a través de l’aire càlid, el frondós arbre del parc inundat de flors fins al terra curull d’engrunes de l’entrepà que, desganat, remou a les seves mans un ancià assegut en un banc de pedra.
L’ocell, fràgil de sobte, temorós en els seus moviments, dubitatiu de la reacció que pot suscitar la seva presència, s’aproxima lentament a aquell suculent àpat escampat pel terra àrid d’aquell parc. S’atura. Aixeca la vista. No hi ha perill. Fa unes passetes més amb les seves reduïdes cames, amb el seu curiós deambular a saltets. Però s’atura novament. Aixeca la vista. L’ancià l’ha vist. Immòbil, dubta de fugir o esperar que el perill desaparegui, però té massa gana per fugir. L’ancià, amb ulls cansats, observa els estranys moviments de l’animal i d’esma, arrenca un tros del seu entrepà i l’hi atansa. L’ocell, espantat pel sobtat moviment, s’enlaira i desapareix cel enllà deixant l’ancià en aquella ridícula posició d’oferir i ser rebutjat, d’allargar la mà cap al buit sardoner.
—Només és un ocell. No vulguis que et vingui a menjar a la mà.
Espeta amb veu arrugada un segon octogenari apropant-se, amb la inestimable ajuda d’un bastó, a la diària trobada amb el seu etern amic.
—Ja ho sé —respon resignat l’ancià embolcallant l’entrepà per llençar-lo camí de casa—, però m’havia semblat que aquest tenia un aire més agosarat, no ho sé. Si els coloms ho fan, per què aquests no? Són ocells tots dos en el fons.
—Mira-t’ho d’una altra manera: un nen de vuit anys actua igual que un home de quaranta? S’aproparia mai aquest darrer a recollir els caramels que un desconegut li ofereix?
—Als vuit anys mai ningú m’oferí caramels... teníem prou feines per menjar...
—Sí, nosaltres no, però ja saps què vull dir.
Però és massa tard, el seu company ha està immers en el remolí imparable dels records, en el navegar vertiginós cap al passat desaparegut.
—Ens llevàvem a les sis per anar a munyir mentre la mare ens preparava els esmorzars. Agafàvem el sarró que ens donava i marxàvem cap al camp. I caminant. Res de cotxes com ara. Ben bé mitja horeta cada dia. I amb les glaçades que feia abans! Durant tot l’hivern els arbres estaven coberts d’una capa blanca de gebrada. I quan plovia ens cobríem el cap amb el que trobàvem i ens aixoplugàvem sota immensos arbres que ens servies de paraigua. Després de la llarga caminada, el camp ens esperava pràcticament a diari amb una nova desgràcia. Si no eren els toixons que ens malmetien les pastanagues, eren els ocells que ens picotejaven els tomàquets. Si no eren els senglars que feien malbé tot el sembrat de patates, eren els falangistes que ens deixaven sense mongetes, enciams i pebrots. Cada dia el mateix. El pare maleïa cel i infern pels nostres infortunis i clamava venjança per aquells greuges, però ningú l’escoltà. Mai ningú escolta. Resignats, intentàvem reparar les destrosses; aprofitar allò mínimament aprofitable; llaurar una vegada més com si res no passés, però la veritat és que ens moríem de gana.
Quan el sol il·luminava de gairell la vella morera, el pare ens reunia tots i ens disposàvem per esmorzar. Ell, però, mai esmorzava. Nosaltres amb prou feines: la ració era tan escarransida que no podia fer callar els crits del nostres joves budells...
—Mira, ha tornat el teu amic —interromp l’octogenari una història que coneix a la perfecció assenyalant els temorós ocell que s’apropa a ells.
L’ancià treu l’embolcall del seu entrepà, n’esberla una cantonada, la desa suaument al terra i retira la mà, però no la mirada, que s’hi manté fixa.
—Qui ho hauria de dir! —es lamenta—, tanta gana que vaig passar quan era petit i ara, en canvi, llenço el menjar per alimentar un ocellot que ni tan sols m’ho agrairà.
—Mai ningú agraeix res. El meu primer patró, per exemple. D’acord que em va ensenyar l’ofici, però no va fer res més; criar panxa i prou. Jo vaig començar amb molta il·lusió, no tenia ni els dotze anys encara i amb prou feines sabia llegir, això sí, els números se’m donaven molt bé... menys dividir, la resta perfecte...
Mentrestant, l’ocell s’apropa a saltirons al bocí de pa, fent un salt endavant, dons endarrere, tres endavant, un endarrere...
—Després de la mort del pare, tots els germans vam començar a treballar per ajudar la mare a tirar endavant amb la casa i els dos petits que tenien dos i tres anys. Recordo el primer dia de feina. Vaig passar tota la nit despert pels nervis: el senyor Ignasi era una persona tan respectable... començàvem a les set del matí i no paràvem fins a les set de la tarda, però ell era tan generós que ens deixava quinze minuts per esmorzar i mitja hora per dinar. Un fet que, segons ell, només es donava a casa seva perquè ell tenia molta consideració amb els seus treballadors. I jo el creia...
L’ocell situat únicament a un sol salt del seu tiberi, a un minúscul centímetre de la seva recompensa. L’ancià, concentrat més en el tortuós camí de l’animal que en les paraules del seu company, espera, amb joia, veure com l’au arriba al seu objectiu, per fi.
—Bandarra! —exclama de sobte l’octogenari espantant el dèbil ocell que desapareix, un vegada més, cel enllà amb el seu ràpid bategar d’ales.
—Jo era un nen i l’admirava. Però ell s’aprofitava de tots nosaltres. Ens feia treballar com enzes per quatre rals i, quan no hi havia prou feina per a tots, ens agafava a uns quants i ens duia a casa seva perquè li féssim el manteniment, li netegéssim el jardí, lis desembusséssim les canonades... i no parava de dir que un home de bé ha de saber fer de tot.
—Com si hi hagués cap recompensa.
—Com si hi hagués cap recompensa.
Diuen els dos homes alhora, resignats igualment, desenganyats d’igual manera.
—Tantes hores a la fàbrica traginant caixes i caixes de taps de suro que anaven a ampolles que jo ni podia somniar en catar —continua l’octogenari—. Pensava que abandonant el camp podria dur una vida millor, donar als meus fills allò que a mi em faltà. I la veritat és que mai han passat gana, però a quin preu. Amb prou feines si sabien qui era el seu pare de tan poques hores que em veien. Em passava el dia tancat a la fàbrica, allunyat d’ells, treballant per a ells, però sense poder gaudir de la seva companyia, convertint-los en orfes de pare amb el meu gran amor per ells. Agafant totes les hores extres dels caps de setmana perquè no els manqués de res en els seus aniversaris. Sense adonar-me que allò que els mancava era un pare...
—Tantes hores a la fàbrica traginant caixes i caixes de roba que mai m’he pogut permetre comprar. Tota la vida encadenat a una hipoteca perquè vaig tenir la brillant idea de comprar una casa al costat de la fàbrica per evitar els desplaçaments, estancant-me de per vida, allunyant-me de la vida. Llevant-me a dos quarts de sis per fer el torn de matí; dinant perquè els nens ja eren a l’escola i a les vuit, quan ells arribaven, morint-me de son i anant a dormir per poder-me llevar en condicions òptimes per treballar. O llevant-me a les nou del matí per aprofitar les poques hores abans d’anar a treballar al torn de tarda i descobrir que no sabia què fer, que el temps se’m tirava al damunt i quan els meus fills arribaven al migdia estava tan rabiós amb tot que amb prou feines podia evitar expulsar la meva ira damunt d’ells. O bé llevant-me a les dotze després d’haver dormit sis hores per culpa del torn de nit i passar tot el dia vagant en un estat de semiinconsciència. Oblidant la meva família, oblidant que treballava per ells, que vivia per ells. Enyorant les infinites hores viscudes amb el pare sota els garrofers...
En un tercer intent, digne d’elogi per la perseverança, l’ocell aterra a tres metres del banc on seuen els dos avis. Lentament, però amb decisió, avança cap a ells demanant el premi a la seva constància. Els dos companys emmudits pel pes dels records, pel boirim de tota una vida, l’observen sense veure’l.
—I ara que tenim tot el temps del món, que podem fer finalment tot allò que volem, el nostre cos no ens respon, les cames ens fan figa i perdem el cap a estones.
—Els nostres fills ja tenen la seva vida i vénen només els diumenges de mala gana a dinar a casa i ja només ens volen per fer de cangurs...
L’ocell s’apropa decidit, convençut de la seva merescuda recompensa. Els ancians continuen mirant a un punt inexistent, amb els ulls perduts en el no res de les seves vides. Dues passes més i arribarà al seu objectiu. Un darrer esforç. Un centímetre. Però s’atura. Sorprès mou el cap al seu voltant. Mira els ancians i ells el miren, ara sí, en un triangle de dubtes, amb una pregunta compartida, amb un neguit d’agermanament que ressona estrident, destripador, dins els seu caps: ha valgut la pena tant d’esforç?
Un cel calm d’estiu, extremadament emblavit pels rajos solars, i un ocell creuant-lo en el seu vagar indiferent realitza dues piruetes a l’atzar, com si d’una atracció es tractés, i inicia el seu descens a la recerca d’aliment. Una caiguda en picat a través de l’aire càlid, el frondós arbre del parc inundat de flors fins al terra curull d’engrunes de l’entrepà que, desganat, remou a les seves mans un ancià assegut en un banc de pedra.
L’ocell, fràgil de sobte, temorós en els seus moviments, dubitatiu de la reacció que pot suscitar la seva presència, s’aproxima lentament a aquell suculent àpat escampat pel terra àrid d’aquell parc. S’atura. Aixeca la vista. No hi ha perill. Fa unes passetes més amb les seves reduïdes cames, amb el seu curiós deambular a saltets. Però s’atura novament. Aixeca la vista. L’ancià l’ha vist. Immòbil, dubta de fugir o esperar que el perill desaparegui, però té massa gana per fugir. L’ancià, amb ulls cansats, observa els estranys moviments de l’animal i d’esma, arrenca un tros del seu entrepà i l’hi atansa. L’ocell, espantat pel sobtat moviment, s’enlaira i desapareix cel enllà deixant l’ancià en aquella ridícula posició d’oferir i ser rebutjat, d’allargar la mà cap al buit sardoner.
—Només és un ocell. No vulguis que et vingui a menjar a la mà.
Espeta amb veu arrugada un segon octogenari apropant-se, amb la inestimable ajuda d’un bastó, a la diària trobada amb el seu etern amic.
—Ja ho sé —respon resignat l’ancià embolcallant l’entrepà per llençar-lo camí de casa—, però m’havia semblat que aquest tenia un aire més agosarat, no ho sé. Si els coloms ho fan, per què aquests no? Són ocells tots dos en el fons.
—Mira-t’ho d’una altra manera: un nen de vuit anys actua igual que un home de quaranta? S’aproparia mai aquest darrer a recollir els caramels que un desconegut li ofereix?
—Als vuit anys mai ningú m’oferí caramels... teníem prou feines per menjar...
—Sí, nosaltres no, però ja saps què vull dir.
Però és massa tard, el seu company ha està immers en el remolí imparable dels records, en el navegar vertiginós cap al passat desaparegut.
—Ens llevàvem a les sis per anar a munyir mentre la mare ens preparava els esmorzars. Agafàvem el sarró que ens donava i marxàvem cap al camp. I caminant. Res de cotxes com ara. Ben bé mitja horeta cada dia. I amb les glaçades que feia abans! Durant tot l’hivern els arbres estaven coberts d’una capa blanca de gebrada. I quan plovia ens cobríem el cap amb el que trobàvem i ens aixoplugàvem sota immensos arbres que ens servies de paraigua. Després de la llarga caminada, el camp ens esperava pràcticament a diari amb una nova desgràcia. Si no eren els toixons que ens malmetien les pastanagues, eren els ocells que ens picotejaven els tomàquets. Si no eren els senglars que feien malbé tot el sembrat de patates, eren els falangistes que ens deixaven sense mongetes, enciams i pebrots. Cada dia el mateix. El pare maleïa cel i infern pels nostres infortunis i clamava venjança per aquells greuges, però ningú l’escoltà. Mai ningú escolta. Resignats, intentàvem reparar les destrosses; aprofitar allò mínimament aprofitable; llaurar una vegada més com si res no passés, però la veritat és que ens moríem de gana.
Quan el sol il·luminava de gairell la vella morera, el pare ens reunia tots i ens disposàvem per esmorzar. Ell, però, mai esmorzava. Nosaltres amb prou feines: la ració era tan escarransida que no podia fer callar els crits del nostres joves budells...
—Mira, ha tornat el teu amic —interromp l’octogenari una història que coneix a la perfecció assenyalant els temorós ocell que s’apropa a ells.
L’ancià treu l’embolcall del seu entrepà, n’esberla una cantonada, la desa suaument al terra i retira la mà, però no la mirada, que s’hi manté fixa.
—Qui ho hauria de dir! —es lamenta—, tanta gana que vaig passar quan era petit i ara, en canvi, llenço el menjar per alimentar un ocellot que ni tan sols m’ho agrairà.
—Mai ningú agraeix res. El meu primer patró, per exemple. D’acord que em va ensenyar l’ofici, però no va fer res més; criar panxa i prou. Jo vaig començar amb molta il·lusió, no tenia ni els dotze anys encara i amb prou feines sabia llegir, això sí, els números se’m donaven molt bé... menys dividir, la resta perfecte...
Mentrestant, l’ocell s’apropa a saltirons al bocí de pa, fent un salt endavant, dons endarrere, tres endavant, un endarrere...
—Després de la mort del pare, tots els germans vam començar a treballar per ajudar la mare a tirar endavant amb la casa i els dos petits que tenien dos i tres anys. Recordo el primer dia de feina. Vaig passar tota la nit despert pels nervis: el senyor Ignasi era una persona tan respectable... començàvem a les set del matí i no paràvem fins a les set de la tarda, però ell era tan generós que ens deixava quinze minuts per esmorzar i mitja hora per dinar. Un fet que, segons ell, només es donava a casa seva perquè ell tenia molta consideració amb els seus treballadors. I jo el creia...
L’ocell situat únicament a un sol salt del seu tiberi, a un minúscul centímetre de la seva recompensa. L’ancià, concentrat més en el tortuós camí de l’animal que en les paraules del seu company, espera, amb joia, veure com l’au arriba al seu objectiu, per fi.
—Bandarra! —exclama de sobte l’octogenari espantant el dèbil ocell que desapareix, un vegada més, cel enllà amb el seu ràpid bategar d’ales.
—Jo era un nen i l’admirava. Però ell s’aprofitava de tots nosaltres. Ens feia treballar com enzes per quatre rals i, quan no hi havia prou feina per a tots, ens agafava a uns quants i ens duia a casa seva perquè li féssim el manteniment, li netegéssim el jardí, lis desembusséssim les canonades... i no parava de dir que un home de bé ha de saber fer de tot.
—Com si hi hagués cap recompensa.
—Com si hi hagués cap recompensa.
Diuen els dos homes alhora, resignats igualment, desenganyats d’igual manera.
—Tantes hores a la fàbrica traginant caixes i caixes de taps de suro que anaven a ampolles que jo ni podia somniar en catar —continua l’octogenari—. Pensava que abandonant el camp podria dur una vida millor, donar als meus fills allò que a mi em faltà. I la veritat és que mai han passat gana, però a quin preu. Amb prou feines si sabien qui era el seu pare de tan poques hores que em veien. Em passava el dia tancat a la fàbrica, allunyat d’ells, treballant per a ells, però sense poder gaudir de la seva companyia, convertint-los en orfes de pare amb el meu gran amor per ells. Agafant totes les hores extres dels caps de setmana perquè no els manqués de res en els seus aniversaris. Sense adonar-me que allò que els mancava era un pare...
—Tantes hores a la fàbrica traginant caixes i caixes de roba que mai m’he pogut permetre comprar. Tota la vida encadenat a una hipoteca perquè vaig tenir la brillant idea de comprar una casa al costat de la fàbrica per evitar els desplaçaments, estancant-me de per vida, allunyant-me de la vida. Llevant-me a dos quarts de sis per fer el torn de matí; dinant perquè els nens ja eren a l’escola i a les vuit, quan ells arribaven, morint-me de son i anant a dormir per poder-me llevar en condicions òptimes per treballar. O llevant-me a les nou del matí per aprofitar les poques hores abans d’anar a treballar al torn de tarda i descobrir que no sabia què fer, que el temps se’m tirava al damunt i quan els meus fills arribaven al migdia estava tan rabiós amb tot que amb prou feines podia evitar expulsar la meva ira damunt d’ells. O bé llevant-me a les dotze després d’haver dormit sis hores per culpa del torn de nit i passar tot el dia vagant en un estat de semiinconsciència. Oblidant la meva família, oblidant que treballava per ells, que vivia per ells. Enyorant les infinites hores viscudes amb el pare sota els garrofers...
En un tercer intent, digne d’elogi per la perseverança, l’ocell aterra a tres metres del banc on seuen els dos avis. Lentament, però amb decisió, avança cap a ells demanant el premi a la seva constància. Els dos companys emmudits pel pes dels records, pel boirim de tota una vida, l’observen sense veure’l.
—I ara que tenim tot el temps del món, que podem fer finalment tot allò que volem, el nostre cos no ens respon, les cames ens fan figa i perdem el cap a estones.
—Els nostres fills ja tenen la seva vida i vénen només els diumenges de mala gana a dinar a casa i ja només ens volen per fer de cangurs...
L’ocell s’apropa decidit, convençut de la seva merescuda recompensa. Els ancians continuen mirant a un punt inexistent, amb els ulls perduts en el no res de les seves vides. Dues passes més i arribarà al seu objectiu. Un darrer esforç. Un centímetre. Però s’atura. Sorprès mou el cap al seu voltant. Mira els ancians i ells el miren, ara sí, en un triangle de dubtes, amb una pregunta compartida, amb un neguit d’agermanament que ressona estrident, destripador, dins els seu caps: ha valgut la pena tant d’esforç?
