rogersimeon

de camí

Un home camina nerviós vorera avall. Amb la mirada baixa i les passes llargues. Porta un abric fosc i una bufanda atofada que li cobreix mitja cara: ben bé com si es

volgués amagar, com si volgués que ningú el reconegués, l’aturés, li digués “hola, què tal, com estàs?”, com si amb ell no anessin aquestes formalitats del nostre dia a

dia.

Ell només camina.

Decidit.

Com si tingués un objectiu marcat.

Un punt d’arribada i una hora estipulada als quals no pot defraudar. Com si, de fet, el seu esforç hagués de servir per quelcom.

Camina.

I no mira a ningú.

Ignora a la senyora Roura que avui s’ha posat un abric de pell de lleopard, “fals, no us penseu que jo sóc una d’aquestes que maten animals”, puntualitza ella a les

amistats que s’exclamen admirades per l’abric, i a les que no ho són tant d’amigues que la critiquen per l’esquena i li somriuen pel davant. Els diu aquesta bajanada

quan en realitat el que ella vol dir és: “sí, molta aparença, però poca realitat. Aquest abric és més fals que jo, que no tinc ni un euro a la cartera, que fa setmanes que

el meu home m’ha abandonat per una jove espitregada i que els meus fills s’han oblidat de trucar-me”.

Però no ho diu, perquè no sap per on començar.

El senyor Martí, carter de tota la vida, que ja no sabria fer res més, se la mira amb desig: n’està tant, d’enamorat de la senyora Roura! La troba tan atractiva, tan digne,

tan refinada, tan senyorial… però també tan casada i recasada que calla per por de parlar. Per por de dir allò que realment sent i haver-se’n d’arrepentir. Ja li ha passat

tantes vegades abans, que aquest cop no la vol tornar a errar. Per això la mira i somieja.

Qui sembla que també somieja encara és el senyor Manel, el quiosquer, l’home de les males notícies diàries i les portades estridents de dones despullades, artistes

operades i consells de bellesa i salut que més val no seguir.

Avui encara no ha vingut a aixecar la persiana del seu minúscul establiment i la senyora Fina ja rondina: “però quina poca-vergonya!” És que no en sap pas, ella, de

començar el dia sense la seva revista del cor. Qui sap què els hi pot haver arribat a passar a les seves estimadíssimes famoses en les darreres vint-i-quatre hores! En

quantes trifulques i discussions es poden haver embardissat! I ella sense saber-ho: inadmissible.

I, de reüll, el senyor Enric mira la senyora Fina i es lamenta de com de malament ha envellit aquesta senyora que un dia havia fet tan goig, mentre fa veure que passeja el gos que, de tants anys que fa que viu, ja se n’ha oblidat de fer les seves necessitats. El gos, clar, no el senyor Enric qui, malgrat el pas dels anys, que ja en són també un bon munt els que han passat des del dia que la llevadora el portà al món, continua sent un home net i assenyat que, d’ençà que es quedà vidu no ha sortit mai de casa sense haver deixat el llit fet i la roba ben planxada.

No com el senyor Pere, que surt atrafegat de casa amb la camisa mal cordada i els pantalons rebregats, que ningú ho diria que treballa en un banc, de tan desmanegat com és, que mai ha sapigut cuidar-se ni tampoc trobar a ningú que el vulgui cuidar.

I això que la Marietes, la portera del seu pis, que sempre escombra quan ell passa per poder-li robar un “adéu” i, de vegades, fins i tot un prometedor “hola”, estaria més que contenta de cuidar-lo perquè el troba un home tan educat, tan galant i tan atractiu que li sembla ben bé que sigui sortit d’una pel·lícula de cine americana. Americana de les d’abans, clar. De quan ella anava al cine traginant la cadira de vímet de casa. Quan els actors eren actors i, a més, de molt bon veure.

I, parlant de veure, ja fa dies que el senyor Josep no es deixa veure, ben bé des que li tocaren aquells quatre rals de mala mort a la loteria que sembla que li han pujat al cap, que és que es veu que ni les gràcies a la venedora no ha sigut ni bo per donar. Però no sé de què se sorprenen tant, si ja se li veia a la cara a aquest home: no era de fiar.

No com l’Albert, el jove cambrer de Can Torrada, que de tan confiat com és, tothom l’entabana i se’n van sense pagar. Pobre! Ell que és tan bon xicot que es passa els matins treballant i les tardes estudiant perquè es veu que vol ser podòleg, que ja és ben bé que hi ha d’haver gent per tot perquè si no ja em direu què hi fa aquest noi tan llest que podria fer qualsevol cosa, estudiant per treure ulls de poll a les àvies del poble?

Però els de Can Torrada ja li ho tenen dit: si torna a deixar marxar un client sense pagar, el faran fora.

I a fora surt ara a estendre la roba la senyora Remei, la soltera del poble que ella diu que encara està per menester. Però que, veient com estan les coses, sobretot les peces més íntimes que ella estén amb tot desvergonyiment al mig del carrer, molt ens temem que morirà tan verge com va nèixer.

Però és que no tothom ha nascut per ser com la senyoreta Rosa, que enamora només de veure-la i a qui li agrada potser un xic massa que la vegin. Que amb només els vint-i-pocs anyets que té, ja ha fet més mal ella sola que no pas totes les dones del poble juntes!

Que des del primer dia que es posà una faldilla per sobre-cuixa, que té esbalotat a tots els borinots d’aquesta banda del Montseny!

El Montseny, allà mateix on aquest cap de setmana els néts de la senyora Aurora anaren d’excursió amb una colla d’amics i amigues que feia goig de veure: tots tan joves, tan animats, tan entusiasmats d’anar a muntanya que semblava que fossin de ciutat!

— Una ciutat?

— I tant que això és una ciutat!

Discotia l’altre dia el senyor Pau amb un conductor desconegut que cometé l’error de preguntar-li direccions i que sembla ser que es pensava que estava en un poblet petit i poca-cosa i no a la capital del món mundial, com li volgué mostrar el senyor Pau.

Ni tan, ni tan poc, senyor Pau.

Que potser això ja no és el poblet de quatre cases mal comptades, un ajuntament de palla i una parròquia per seixanta feligresos de quan vostè era jove, però tampoc es tracta d’una gran metropolis metropolitana amb metros, tramvies, autobusos i caravanes.

Ai, senyor Pau, quins deliris de grandesa!

Si vol ciutat, vagi-se’n a la capital i a nosaltres deixi’ns fer. Pas a pas. Menjant poc i païnt bé.

Ben bé al contrari del senyor Ramon, que cada dia està més gras, que diuen que es menja uns tiberis que fa esgarrifar i que qualsevol dia d’aquests farà un pet com una glà. Però és que ell no se’n pot estar: el menjar, li agrada tot. El dolç, el salat, el sec, l’adobat, el confitat, el fregit i l’arrebossat. Tot i a tot hora.

Ja comença ara, de bon matí, anant a buscar els croissants a la pastisseria dels Mateu que els fan bons de veritat perquè diuen que ells no s’estan per orgues, ni glutens, ni colesterols ni històries d’aquestes i que ells fan les coses com sempre s’han fet: amb molta mantega, farina i sucre blanc.

I tenen raó: a la gent els hi agrada això.

Per això es formen aquestes cues tan llargues cada dia.

Per això camina nerviós aquest home vorera avall: per arribar abans que ningú a la pastisseria dels Mateu.

Però ja fa tard.

Deu persones se li han avançat. Una vegada més. Entre elles la Neus, la seva secreta enamorada a qui encara no ha gosat dir mai res i qui li somriu un hola només de veure’l. I ell fingeix que no va amb ell, que l’abric fosc i l’atofada bufanda el fan invisible. Que ningú el veu i ell a ningú mira.