el monòleg del poder
Constato amb tristesa i —per què no dir-ho?— consternació, com els referents canvien, però les formes es mantenen. Així com fa uns anys els pseudo-intel·lectuals i els literats d’estar per casa s’omplien la boca amb llatinades que ells creien que vestien d’allò més, i abraçaven temps després la rimbombància del francès, avui en dia el cim de la modernitat cultural reclama l’abordament constant i sense treva dels anglicismes. I quin cim tan baix que és aquest.
Ja no n’hi ha prou en fer un descans a la feina, ara hem de fer un break. Si no ets capaç de respectar els codis interns de la teva empresa, no només te les faran passar magres fins que pleguis, sinó que et faran mobbing. Si en el teu dia a dia et sents maltractat per algú que abusa del seu poder o la seva força, no se t’acudeixi acusar-los d’assatjament laboral, ningú t’entendria: parla clar i queixa’t de bullying. Cal ser un trendsetter, que el nostre speech sigui reeixit, que tingui punch, que no es limiti a ser una insulsa performance o un atzarós happening sinó que sigui efectiu i, sobretot sobretot, que sigui cool.
I no es tracta de barrar el pas als neologismes, a la captació necessària de paraules forànees que ens permetran expressar entitats i conceptes nous altrament innombrables. No. Es tracta de treure’s la mandra del damunt i trobar aquells mots propis que ens permeten expressar exactament el mateix. Ignorar-ho és caure en el parany dels argots interdisciplinars: en la sensació de creure’s diferent (i massa sovint superior) pel fet de compartir un marc lingüístic difícil d’entendre des de l’exterior del grup. És voler aferrar-se a una moda vana i imperant que, com totes les modes, i malgrat tot el mal que està fent, té els dies comptats.
Publicat al Diari Maresme el 9/06/08
Constato amb tristesa i —per què no dir-ho?— consternació, com els referents canvien, però les formes es mantenen. Així com fa uns anys els pseudo-intel·lectuals i els literats d’estar per casa s’omplien la boca amb llatinades que ells creien que vestien d’allò més, i abraçaven temps després la rimbombància del francès, avui en dia el cim de la modernitat cultural reclama l’abordament constant i sense treva dels anglicismes. I quin cim tan baix que és aquest.
Ja no n’hi ha prou en fer un descans a la feina, ara hem de fer un break. Si no ets capaç de respectar els codis interns de la teva empresa, no només te les faran passar magres fins que pleguis, sinó que et faran mobbing. Si en el teu dia a dia et sents maltractat per algú que abusa del seu poder o la seva força, no se t’acudeixi acusar-los d’assatjament laboral, ningú t’entendria: parla clar i queixa’t de bullying. Cal ser un trendsetter, que el nostre speech sigui reeixit, que tingui punch, que no es limiti a ser una insulsa performance o un atzarós happening sinó que sigui efectiu i, sobretot sobretot, que sigui cool.
I no es tracta de barrar el pas als neologismes, a la captació necessària de paraules forànees que ens permetran expressar entitats i conceptes nous altrament innombrables. No. Es tracta de treure’s la mandra del damunt i trobar aquells mots propis que ens permeten expressar exactament el mateix. Ignorar-ho és caure en el parany dels argots interdisciplinars: en la sensació de creure’s diferent (i massa sovint superior) pel fet de compartir un marc lingüístic difícil d’entendre des de l’exterior del grup. És voler aferrar-se a una moda vana i imperant que, com totes les modes, i malgrat tot el mal que està fent, té els dies comptats.
Publicat al Diari Maresme el 9/06/08
