el naixement de la Marta
La Marta va néixer tard. Els càlculs (els matemàtics i els altres) de l’àvia Remei no s’erraven: el naixement seria el dia vuit de desembre a les 12 del migdia, just abans de dinar per no fer nosa ni malmetre la sagrada roda dels àpats.
L’àvia Remei no s’havia equivocat mai en les seves prediccions. Tampoc és que en fes moltes ni que fossin tan precises com aquella, però quan en feia una, l’encertava de ple. O aproximadament. Va predir, per exemple, abans fins i tot que la pròpia senyora Neus —la mare de la Marta— aquell embaràs. I un any i mig abans que la senyora Neus i el senyor Marià comencessin a festejar! Com ho sabia, d’on habia rebut aquell misteriós do de preveure el futur, ella no en deia res i, al final, els demés tampoc li volgueren preguntar més. Senzillament acceptaren aquesta especialitat que posseïa l’àvia Remei i alguns, això sí, secretament, ho atribuïren als pocs mesos de vida que li quedaven; al fet que ja en tenia més d’un peu i mig a l’alre món (qualsevulga que sigui aquest altre món, encara que sigui el de l’humit nínxol) i per això tenia un accés privilegiat a aquestes informacions perquè ja se sap que des de l’eternitat això tan banal del temps, del passat i del present, no té cap sentit i tot se sap i tot s’ha viscut. “Ja se’l pot ben quedar aquest do que jo prefereixo la vida!” s’exclamaven tots mentre s’apartaven tant com podien de l’àvia Remei. Això sí, discretament perquè la compostura tampoc els permetia de fer aquell lleig tan gran ni mostrar visiblement que temien que aquella estranya qualitat fos més contagiosa que la pesta.
Així, quan l’àvia Remei ajupí el cap, quasi-avergonyida pel que estava a punt de dir, i enuncià a tothom que la filla de la senyora Neus (perquè ella sabia del cert que en seria una de filla i no pas un galiferdeu) neixeria el vuit de desembre a les 12 del migdia, tothom respirà d’alleugeriment. Ara que ja sabien el dia i l’hora exactes del naixement, ja no havien de patir més per fer-hi tard. La mare ja no havia de fer venir cap més vegada a la llevadora a la corre-cuita quan era sosmoguda per unes falses contraccions que no deixaven de ser gasos. Ja podia prémer tot el que volgués aquella criatura, que fins al vuit de desembre no sortiria. Així ho havia comunicat l’àvia Remei i així havia de passar.
Tant segurs n’estigueren d’aquell fet que el senyor Marià i la senyora Neus s’apressaren a agafar el santoral per esbrinar quin sant s’esqueia al dia vuit de desembre: santa Immaculada Concepció. Ai vés quin trasbals! Quin nom més llarg en aquella familia de noms escuets. Res, que no era admissible tanta opulència nomenclatural. Solució: o l’un o l’altre. Al pare, en tant que en el fons era home i no podia defugir el seu entrecuix, li agradava això de la concepció. A la mare, qua ja havia observat això del part en anteriors ocasions, no volia ni que n’hi parlessin d’aquell mòrbid moment d’esquarterament físic i apostà per Immaculada, malgrat que no acabava de satisfer-la plenament. Tantes emes la trasvalsaven, s’engarbossava només de pensar-hi i es plantejava com podria renyar aquella criatura si no podia ni dir el seu nom sencer d’un sol cop d’aire. Però era molt millor que el que volia el seu home i així ho hauria de defensar.
Resignats, doncs, a haver d’escollir l’un o l’altre nom, s’enfrentaren en una discussió sense solta ni volta. Un tira-i-afluixa esperpèntic. Que si sense Concepció no hi hauria criatures. Que si allò era pecaminós, mentre que Immaculada era tan beat. Que si d’Immaculades i beates ja ni havien masses al món. Que si allò de Concepció no era ni un nom. Que si millor que millor, així la filla seria única. Que si quin mal hi havia en ser com els demés, i tantes d’altres bajanades que no venen al cas i que només els directament relacionats amb la parella podrien copsar plenament.
Les discussions sobre el nom de la criatura duraren dies, setmanes i mesos. Tots els parents i amics intentaren dir-hi la seva, però els pares reclamaren la seva potestat en tant que pares i deien que era cosa seva allò d’escollir el nom de la criatura. I com que una mica de raó sí que en tenien i aquella gent, malgrat no ser molt il·lustrada, un toc de sentit comú de tant en tant sí que el tenien, callaven respectuosos i tornaven als seus quefers diaris, és a dir, al treballar, al fer diners, al tornar les lletres al banc i al pujar els fills, que no hi havia temps per res més en aquella època. Ni per cinemes, ni televisions (que tot just començaven a aparèixer en les cases més adinerades del barri), ni passejades nocturnes com feien els enamorats. Era el moment de pujar la família perquè les famílies no pugen pas soles.
I enmig d’aquell estat d’incertesa, que si Immaculada, que si Concepció, que si Concepció, que si Immaculada, sense adonar-se’n malgrat l’expansió incontrolable —i mai abans observat— del ventre de la senyora Neus, arribà el vuit de desembre.
Era un diumenge, un dia de descans i mandra; un diumenge com tants d’altres. Els pares, atrafegats com n’estaven en la discussió per decidir el nom de la criatura, ja en feia de setmanes que havien deixat de mirar el calendari perquè la proximitat del jorn previst per l’àvia Remei només feia que enterbolir encara més el pensament d’ambdós tot fent bullir els nervis i incrementant les presses. I com que ja se sap que les presses són males conselleres, i per mals consells ja tenien els dels veïns, la senyora Neus i el senyor Marià decidiren llençar el calendari Maragall a la llar de foc on, sucarrimat per les brases, ja no provocaria més maldecaps.
El senyor Enric fou el primer en arribar. Qui no el conegués pensaria que fou així perquè era qui vivia més a prop, perquè no tenia res més a fer des que s’havia quedat vidu que observar les vides dels demés. Ingenus. Desconeixen la feinada que li portava aquesta observació. Els mals tranguls i les nits passades en blanc per no perdressen ni una. Era un torn de 24 hores rera un altre. Tan aviat era un marit que arribava embriac a casa i untat amb la ferum d’una altra dona i els crits de l’esposa irada eixordaven tot aquell que vulgués escoltar; com era un infant que havia agafat la vericela i es delia per gratar-se aquells rojos punts incandescents i quan la seva mare li ho prohibia amb un crit sec però misericordiós, ell començava a plorar a cor que vols alarmant fins i tot al més serè. Poc que s’ho hauria pensat pas el senyor Enric que això de l’observar fos tan esgotador. Hi havia dies que els enterraments se solapaven amb els batejos, els casaments amb les infidelitats, les malalties amb les bones noves i l’atrafegat senyor Enric com corria cames ajudeu-me per agafar el millor seient per veure l’espectacle. Hom creuria que no faria falta córrer, que la vanitat dels individus garantiria aquest observacionisme innocent però eficaç, però no. Si bé els observats s’hi posaven bé —sobretot quan es tractava d’una alegria o d’un moment de congratulacions perquè a tothom li agrada això de ser felicitat—, aquella cadira preferent tenia més d’un pretendent. Sí, el senyor Enric no estava sol en aquesta seva tasca observadora: hi havia la senyora Enriqueta. Soltera de naixement, virginal no per voluntat sinó per lletjor, la senyora Enriqueta ja en feia d’anys que corria les cases del veïnat vivint a través dels demés una vida que a ella se li havia denegat. Molts més que el senyor Enric perquè ell, quan la seva dona encara era viva, no les feia pas aquestes coses d’observar als demés, no li calia perquè ja en tenia una de vida pròpia. Ara bé, la senyora Enriqueta, que mai havia experimentat què era allò d’abraçar a algú o de fer un petó de veritat, ella sí que necessitava aquell seient preferent. Ella sí que es mereixia veure la vida des de la llotja i no pas “el nou-vingut”, “l’egoista” del senyor Enric com ella l’anomenava dins el seu cap. Realment el detestava. Repudiava el seu somriure fals als casaments; el seu pretès dol als funerals, el seu capteniment mal impostat davant les malalties dels demés. Era un pèssim observador. No com ella. Ella que havia esmerçat tota la vida per aquell sacrificat i menystingut art. Ella que, de tan discreta com n’era en les seves observacions, mai no feia nosa, malgrat no ser-hi convidada. El seyor Enric, en canvi, era un “petulant”, “un descregut” que volia intervenir, que volia dir-hi la seva, que no en tenia prou amb observar, sinó que “havia de remenar les figues”, pensava la senyora Enriqueta malgrat saber que no era cert. No. El senyor Enric no era cap embolica-troques. Era tant o més discret que ella. Era silenciós, honrat i prest a l’hora de captar quan feia nosa. El senyor Enric (sí, per què no dir-ho?) feia molt millor la feina que la senyora Enriqueta. Per això ella l’odiava. I per això mateix, perquè els extrems s’estiragassen tant que s’acaben ajuntant per l’altra banda, tots els veïns sabien perfectament que d’aquell odi tan extrem, no en trigaria massa a germinar un amor tant o més gran. Ara, ja se’n cuidaven prou de no dir-ne res a cap dels dos! Quan en alguna ocasió, en algun estat d’exaltació etílica d’alguna celebració algun veí havia insinuat aquesta relació als dos observadors asseguts en silenci i amb els somriures de dia de festa a la cara, poc n’havia faltat perquè la jornada acabés en desgràcia. La senyora Enriqueta, que tot el que no havia après de la vida ho havia après en renecs, començava la seva lletania d’insults, blasfèmies i escarafalls. De cagundéus a filldeputa; de “mal llamp et parti” a “així se t’emporti el dimoni”. I el senyor Enric, incòmode davant l’airada reacció de la senyora Enriqueta, davant el trobar-se, de sobte, sent ell l’observat i, sobretot, davant el desengany de veure com aquella dona que ell, secretament, feia temps que estimava el detestava d’aquella manera tan explícita, no tenia cap altre remei que preservar la seva dignitat i respondre, també, amb ràbia, malgrat que fingida. I, la veritat, és que era un espectacle digne de veure. Un acte còmic, un estirabot costumista. Els dos ancians esgargamellant-se per defensar la seva dignitat, com si no l’haguessin perduda anys enllà. Però com passa sempre que uns quants es diverteixen a costa dels demés, alguna ànima caritativa s’apiada dels pobres còmics involuntaris i dissol l’espectacle amb paraules de pau. I aquí no ha passat res. I tothom torna a la seva gresca. I tal dia en farà un any. Però el senyor Enric i la senyora Enriqueta resten asseguts a les seves cadires. Les galtes encara enceses per l’emoció del moment, per l’espurnegueix del sentir-se vius. I, com que no saben què més fer, com que ja ningú els dedica cap mena d’atenció, recuperen els seus somriures de dia de festa i observen. En silenci. Però per dins... Ai per dins! Per dessota aquella fesomia estàtica, un riu de sensacions anega el poc seny que els queda. És la rauxa, sí, la rauxa de voler cridar de voler estimar de voler gaudir de voler ser feliços de voler ser joves un altre cop, de voler viure d’una vegada per totes. És la rauxa del boig que s’ha alliberat dels enclavatges i corre nu quan li plau i canta quan així ho desitja. És la rauxa de l’home instintiu, natural i primitiu. La rauxa de l’infant que s’adona que en el món només hi és ell i que la resta són complements a la seva existència, circumstàncies que giravolten entorn del seu món. Malauradament, però, la coïrassa de la cultura és a prova d’exaltacions. Romanen, doncs, quiets, insípids, amb les dents apretades per controlar el crit que malda per sortir. Perquè, de vegades, n’hi ha prou amb això, amb un crit. N’hi ha prou amb un bon “collons!” per canviar el rumb de les nostres vides, per deixar que els sentiments surtin redemptors de dins nostre i s’expressin lliurament inflamant els desitjos de tots aquells que es deixen embriagar per ells. N’hi hauria hagut prou amb què el senyor Enric hagués mirat de reüll a la senyora Enriqueta perquè ella se n’adonés que tot el seu odi no era envers ell, sinó ella mateixa per haver malgastat tants anys sense saber gaudir de la vida. Però temps al temps.
El senyor Enric fou el primer en arribar el diumenge vuit de desembre puntual a les dotze. La senyora Enriqueta li trepitjava els telons però un atac inesperat de feridura a la cama esquerra la feia ranquejar més que altres dies i per això, només per això, el senyor Enric li havia passat la mà per la cara. Però ja li tornaria la mala jugada: ella seria la primera al bateig!
El senyor Enric fou rebut cordialment i educada per la família Masdéu. Com que aquell dia era diumenge i l’hora del cafè amb llet ja feia estona que havia passat, li oferiren un improvisat pica-pica que semblava ser el que més s’esqueia. Tregueren unes escopinyes que barrejaren amb quatre olives i una copa de vermut. Quan encara els senyors Masdéu no havien acabat de donar tota la volta al llarg circumloqui que estaven donant per preguntar-li al senyor Enric, sense ofendre’l ni fer-lo sentir no-volgut, a què es devia la seva visita, trucaren novament a la porta: la senyora Enriqueta. Novament, la cortesia dels de can Masdéu fou exquisida. La senyora Neus agafà a la coixejant senyora Enriqueta del bracet i l’acompanyà fins a la poltrona més còmode de la casa. Ella, la senyora Enriqueta, tampoc en féu cap lleig d’aquell piscolavis i la senyora Neus va haver d’esmunyir-se, discretament, cap a la cuina a buscar més polindaines per aquells hostes inesperats. Aprofitant l’avinentesa d’aquells plats, ara amb unes galetes salades que guardaven pel dinar de Nadal, que havien de ser traginats de la cuina al menjador, el senyor Marià fingí una voluntat d’ajudar que, de tant inusual com n’era que de fet no tenia cap precedent, resultà més delatadora de les seves intencions de parlar en privat amb la seva muller que no pas si s’hagués aixecat, senzillament i sense dir res, i hagués anat a la cuina. De qualsevol manera, la vida n’està plena d’aquestes situacions incòmodes i d’encobertes intencions vergonyosament descobertes i tots tres fingiren que res no havia passat i, fins i tot, potser reblant una mica massa el clau, el senyor Enric s’oferí també a ajudar. “Ajudar a què?” es preguntà el senyor Marià. “A portar un plat de no res?” Poc que s’ho esperava ell que no en seria un de plat el que faria falta, sinó un munt.
Entrà a la cuina desencaixat i, encara no havia tingut temps de preguntar-li a la senyora Neus què n’havien de fer amb aquells dos convidats que s’havien presentat sense avisar aquell diumenge qualsevol, si els hi havien de donar dinar o si n’hi havia prou amb quatre llepolies, que algú trucà, de nou, a la porta. “Un altre!” pensaren la parella amb recança. El senyor Marià s’apressà a obrir la porta i, efectivament, uns altres convidats esperaven a l’altra banda. El senyor Eustaqui, germà de la senyora Neus, amb tota la seva família, és a dir, la senyora Emília i els cinc fills, l’Albert, en Marçal, la Maria, l’Eulàlia i la Josefina. “I ara què?” pensà el senyor Marià, “què volen aquests?”, però abans fins i tot que ningú pogués dir “hola”, les cinc criatures s’esmunyiren per entre el cos del senyor Marià i el marc de la porta i correren a devorar els plats pràcticament intactes del pica-pica que, per educació, la senyora Enriqueta i el senyor Enric havien respectat. Fou un obrir i tancar d’ulls; un vendaval inesperat; la casa s’omplí de xivarri, de rialles engarbussades i la senyora Neus, sorpresa per aquella inesperada reunió, decidí no sortir més de la cuina fins que no tingués plats suficients per tothom. Abordà el rebost i en tregué fuets i llonganisses que laminà a consciència i sense pietat; hi afegí atmetlles salades, dauets de formatge i, fins i tot, obrí el primer pot de bolets en conserva de la temporada... posà aquell fotimer de plats plens a vessar damunt la safata de la festa major i, eficient i amb el més gran somriure als llavis, sortí, ara sí, de la cuina. Fou veure-la carregada amb aquell munt de plats que tots els presents s’exclamaren (tret esclar del senyor Marià) i cuitaren a prendre-li la pesant safata d’entre les mans i la senyora Enriqueta, com que de pes no en podia alçar, s’encarregà de renyar al senyor Marià i ell, que no entenia res, barroerament es disculpava una vegada rera l’altra i el senyor Eustaqui, el més forçut dels reunits, prengué la safata i, com que no sabia on deixar-la, la mantingué alçada malgrat les gotes suor que no trigaren en regalimar-li galtes avall i el senyor Enric, que anys enrrera n’havia estat ell també de pare, insistia a la senyora Neus que el millor que podia fer era asseure’s i esperar i la senyora Neus, que es trobava millor que mai i no es podia permetre tenir una casa plena d’hostes sense oferir-los la millor benvinguda possible, apartava maldestre els braços del senyor Enric en un intent frustrat d’alçar-se de la butaca on l’havien posat i els nens, com que eren nens i n’eren tants i la seva mare que era la única que els sabia controlar estava enfeinada posant aigua a bullir i escalfant draps perquè no es podia creure que encara ningú ho hagués fet, doncs ells corrien i cridaven i cantaven afegint una estranya gatzara en aquella olla de grills.
I qui sap quanta estona més hauria durat aquella disbauxa si no hagués arribat l’àvia Remei. Venia tota cansada i amb les galtes vermelles perquè havia corregut tot el camí des de l’església a casa per no fer tard. Poc es podia pensar que es trobaria amb aquell guirigai! Però com que era una àvia de les de veritat, de les que tiraven endavant tota una masia amb els quinze fills de rigor fent xivarri, les vaques per munyir, els porcs per afartar, els germans per péixer i la roba per estendre, un cop passada la sorpresa inicial, en qüestió de tres segons tingué la situació controlada. Dos crits ben donats i algun que altre bolet a aquella canalla mal-criada i la pau retornà a aquella casa.
Una pau feixuga, però. Una pau cansada i incòmode. Què havia passat? Per què no naixia aquella criatura si la seva hora era ja ben passada? Però, sobretot, per què la senyora Neus no estava encara al llit amb les cames separades i les dents serrades pel dolor?
Novament, l’àvia Remei fou l’encarregada de posar seny en tot aquell disbarat de mirades preocupades i de dubtes a mig plantejar.
—A veure, tu Neus, cap al llit ara mateix! La canalla es queda aquí i si fan xivarri al carrer, que aquest no és el moment de molestar! I tu, Emília, vine amb mi que, a falta de llevadora, la nostra experiència haurà de bastar!
—I la resta? —digué preocupat el senyor Eustaqui que, malgrat haver-hi passat cinc vegades, el tràngol de portar una criatura al món el neguitejava d’allò més.
—Doncs vosaltres dos —referint-se al pare i al futur oncle de la criatura—, cap al bar que aquí només hi féu que nosa!.
I tal dit, tal fet. Els dos homes, obedients, abandonaren la sala, el senyor Eustaqui nerviós d’allò més davant l’excitant aconteixement i el senyor Marià confús davant aquella atribulada escena i desconeixedor, encara, que aquell dia s’esperava d’ell ni més ni mennys que fos pare. Això ho descobriria més tard, després de la segona ronda al bar i davant l’estupefacció del senyor Eustaqui, sorprès i admirat de veure’l tan tranquil just en aquell moment tan angoixant.
—Vés, per què n’hauria d’estar de nerviós? Avui és un dia com qualsevol altre...
La cara que se li quedà al senyor Marià un cop el senyor Eustaqui li comunicà l’esperada bona nova era per veure-la. O per no veure-la de tant aterrada i desfigurada com n’era. La mandíbula semblà desenganxar-se de la resta de la closca i romangué solta, com allunyada de tota vida i tot control. Els ulls... els ulls esclataren de tant com s’obriren que no hi havia més que ulls en tota la cara. I clar, la veu, com que és de naturalesa covarda, com fa sempre en aquestes ocasions, fugí. En comptes, un filet escuet de ressonància aguda intentava barroerament enllaçar paraules.
Un cop passada la sorpresa inicial, el senyor Marià s’alçà nerviós i féu el gest de tornar a casa, de fer costat a la seva dona, de ser a la vora del llit quan neixés la seva filla, però el senyor Eustaqui, que temia molt més a l’àvia Remei que al senyor Marià, l’agafà pel braç i li prohibí moure’s d’aquella cadira.
—Nosaltres no farem més que estorbar! Què en saps tu d’això de portar canalla al món? Ni jo mateix que ho he vist fer tantes vegades no sabria per on estirar! Però que no veus que amb les teves manotes encara li arrencaries una poteta? Que els nadons, de tant petits com són, quasi ni se’ls veu i se’ls ha d’ajudar a sortir amb molta cura que res s’esqueixi!
I amb paraules d’aquest estil procurava mantenir-lo assegut a la cadira tot prement-lo fortament del braç conscient que les paraules poca força tenien en aquells moments.
Mentrestant, a casa els senyors Masdéu, el senyor Enric i la senyora Enriqueta, ignorats en aquell repartiment de tasques, es veieren forçats a fer la que menys els agradava: cuidar dels entremaliats fills del senyor Eustaqui i la senyora Emília. Ells, que ja no estaven per romanços, es veieren obligats a intentar apaivagar la disbauxa d’aquells galifardeus. Qualsevol altre dia haurien marxat discretament fingint tenir hora al metge que “quan s’és gran ja se sap que cal anar ben sovint al metge”, però aquell dia el desig de ser el primer en veure aquella criatura els obligava a suportar els crits i les corregudes d’aquell ramat desbocat. Cap dels dos estava disposat a cedir el lloc a l’altre. Així d’insensat és l’orgull entre aquells que ja no els queda res més per fer al món!
I, a dintre l’habitació de la senyora Neus, res de res. Ja passaven més de cinquanta minuts de les dotze i la senyora Neus encara no havia tingut cap contracció. “Potser serà un part ràpid i sense dolor... totes les bruixes tenen sort!” pensava gelosa la senyora Emília revivint els seus crits en tots i cada un dels seus parts. “Potser em vaig equivocar?” es preguntava inquieta l’àvia Remei que, com que mai abans li havia succeït un fet semblant, no sabia com encarar-lo; “ara em farà quedar malament aquest coi de criatura!” I la senyora Neus, que encara no entenia per què l’havien fet estirar al llit, se les mirava capficada tot pensant què podria fer per dinar per tot aquell inesperat regiment.
I vet aquí que els minuts anaren passant i, amb ells, les hores i els dos homes tornaren del bar cantant cançons que només el borratxos coneixen i el senyor Enric i la senyora Enriqueta acabaren adormint-se per enganyar la gana d’aquell àpat perdut i la canalla, com que encara eren joves i les forces no els flaquejaven mai, prosseguien en els seus jocs escandalosos... però l’infant no neixia. “Vés quina pèrdua de temps! Haver vingut fins aquí per no res!” s’exclamava internament la senyora Emília que havia deixat la roba a mig estendre per no perdre’s l’aconteixement.
—On està la meva filla! Que vingui ara mateix a conèixer el seu pare! —cridà el senyor Marià amb veu dissonant tot aguantant-se contra el marc de la porta per no caure.
—No, home no, que encara no camina, que no en sap pas! —li respongué el senyor Eustaqui amb un to semblant i un equilibri encara pitjor.
—I ara! Per què crideu així vosaltres? —es queixà el senyor Enric per ser despertat tan abruptament.
—Dropo! La teva dona parint i tu l’únic que saps fer és emborratxar-te! —l’escridessà la senyora Enriqueta. I just quan els nens començaren a cridar amb gatzara
—el papa i l’oncle estan borratxos! El papa i l’oncle estan borratxos!
l’àvia Remei sortí de l’habitació arrossegant els peus.
—Res, avui no hi haurà naixement. Ja podeu tornar a casa.
I tota moixa pel seu error, marxà directa a la seva habitació d’on no en sortí més fins al dia de que es morí.
La Marta neixé setze dies després. De nit. Sota la pluja. Despertant a tots els veïns. Plorant com un diable escuat. Però ningú la vingué a veure. No hi havia pressa. Ni tan sols el senyor Enric ni la senyora Enriqueta s’afanyaren perquè la seva rivalitat s’havia acabat feia uns quants dies tal i com tothom preveia que ho feria. Ni un ni l’altre foren els primers en veure aquella criatura sinó que entraren tots dos junts agafadets de les mans com dos adolescents que descobreixen l’amor per primera vegada perquè resulta que mentre tots estaven entretinguts patint pel naixement tardà de la Marta, ells es digueren a cau d’orella aquelles paraules que únicament els enamorats poden pronunciar i des d’aquell dia somriuen dia i nit i mai no es veu l’un sense l’altra perquè ja que han trigat tant a trobar-se, han decidit no separar-se mai més.
La Marta va néixer tard. Els càlculs (els matemàtics i els altres) de l’àvia Remei no s’erraven: el naixement seria el dia vuit de desembre a les 12 del migdia, just abans de dinar per no fer nosa ni malmetre la sagrada roda dels àpats.
L’àvia Remei no s’havia equivocat mai en les seves prediccions. Tampoc és que en fes moltes ni que fossin tan precises com aquella, però quan en feia una, l’encertava de ple. O aproximadament. Va predir, per exemple, abans fins i tot que la pròpia senyora Neus —la mare de la Marta— aquell embaràs. I un any i mig abans que la senyora Neus i el senyor Marià comencessin a festejar! Com ho sabia, d’on habia rebut aquell misteriós do de preveure el futur, ella no en deia res i, al final, els demés tampoc li volgueren preguntar més. Senzillament acceptaren aquesta especialitat que posseïa l’àvia Remei i alguns, això sí, secretament, ho atribuïren als pocs mesos de vida que li quedaven; al fet que ja en tenia més d’un peu i mig a l’alre món (qualsevulga que sigui aquest altre món, encara que sigui el de l’humit nínxol) i per això tenia un accés privilegiat a aquestes informacions perquè ja se sap que des de l’eternitat això tan banal del temps, del passat i del present, no té cap sentit i tot se sap i tot s’ha viscut. “Ja se’l pot ben quedar aquest do que jo prefereixo la vida!” s’exclamaven tots mentre s’apartaven tant com podien de l’àvia Remei. Això sí, discretament perquè la compostura tampoc els permetia de fer aquell lleig tan gran ni mostrar visiblement que temien que aquella estranya qualitat fos més contagiosa que la pesta.
Així, quan l’àvia Remei ajupí el cap, quasi-avergonyida pel que estava a punt de dir, i enuncià a tothom que la filla de la senyora Neus (perquè ella sabia del cert que en seria una de filla i no pas un galiferdeu) neixeria el vuit de desembre a les 12 del migdia, tothom respirà d’alleugeriment. Ara que ja sabien el dia i l’hora exactes del naixement, ja no havien de patir més per fer-hi tard. La mare ja no havia de fer venir cap més vegada a la llevadora a la corre-cuita quan era sosmoguda per unes falses contraccions que no deixaven de ser gasos. Ja podia prémer tot el que volgués aquella criatura, que fins al vuit de desembre no sortiria. Així ho havia comunicat l’àvia Remei i així havia de passar.
Tant segurs n’estigueren d’aquell fet que el senyor Marià i la senyora Neus s’apressaren a agafar el santoral per esbrinar quin sant s’esqueia al dia vuit de desembre: santa Immaculada Concepció. Ai vés quin trasbals! Quin nom més llarg en aquella familia de noms escuets. Res, que no era admissible tanta opulència nomenclatural. Solució: o l’un o l’altre. Al pare, en tant que en el fons era home i no podia defugir el seu entrecuix, li agradava això de la concepció. A la mare, qua ja havia observat això del part en anteriors ocasions, no volia ni que n’hi parlessin d’aquell mòrbid moment d’esquarterament físic i apostà per Immaculada, malgrat que no acabava de satisfer-la plenament. Tantes emes la trasvalsaven, s’engarbossava només de pensar-hi i es plantejava com podria renyar aquella criatura si no podia ni dir el seu nom sencer d’un sol cop d’aire. Però era molt millor que el que volia el seu home i així ho hauria de defensar.
Resignats, doncs, a haver d’escollir l’un o l’altre nom, s’enfrentaren en una discussió sense solta ni volta. Un tira-i-afluixa esperpèntic. Que si sense Concepció no hi hauria criatures. Que si allò era pecaminós, mentre que Immaculada era tan beat. Que si d’Immaculades i beates ja ni havien masses al món. Que si allò de Concepció no era ni un nom. Que si millor que millor, així la filla seria única. Que si quin mal hi havia en ser com els demés, i tantes d’altres bajanades que no venen al cas i que només els directament relacionats amb la parella podrien copsar plenament.
Les discussions sobre el nom de la criatura duraren dies, setmanes i mesos. Tots els parents i amics intentaren dir-hi la seva, però els pares reclamaren la seva potestat en tant que pares i deien que era cosa seva allò d’escollir el nom de la criatura. I com que una mica de raó sí que en tenien i aquella gent, malgrat no ser molt il·lustrada, un toc de sentit comú de tant en tant sí que el tenien, callaven respectuosos i tornaven als seus quefers diaris, és a dir, al treballar, al fer diners, al tornar les lletres al banc i al pujar els fills, que no hi havia temps per res més en aquella època. Ni per cinemes, ni televisions (que tot just començaven a aparèixer en les cases més adinerades del barri), ni passejades nocturnes com feien els enamorats. Era el moment de pujar la família perquè les famílies no pugen pas soles.
I enmig d’aquell estat d’incertesa, que si Immaculada, que si Concepció, que si Concepció, que si Immaculada, sense adonar-se’n malgrat l’expansió incontrolable —i mai abans observat— del ventre de la senyora Neus, arribà el vuit de desembre.
Era un diumenge, un dia de descans i mandra; un diumenge com tants d’altres. Els pares, atrafegats com n’estaven en la discussió per decidir el nom de la criatura, ja en feia de setmanes que havien deixat de mirar el calendari perquè la proximitat del jorn previst per l’àvia Remei només feia que enterbolir encara més el pensament d’ambdós tot fent bullir els nervis i incrementant les presses. I com que ja se sap que les presses són males conselleres, i per mals consells ja tenien els dels veïns, la senyora Neus i el senyor Marià decidiren llençar el calendari Maragall a la llar de foc on, sucarrimat per les brases, ja no provocaria més maldecaps.
El senyor Enric fou el primer en arribar. Qui no el conegués pensaria que fou així perquè era qui vivia més a prop, perquè no tenia res més a fer des que s’havia quedat vidu que observar les vides dels demés. Ingenus. Desconeixen la feinada que li portava aquesta observació. Els mals tranguls i les nits passades en blanc per no perdressen ni una. Era un torn de 24 hores rera un altre. Tan aviat era un marit que arribava embriac a casa i untat amb la ferum d’una altra dona i els crits de l’esposa irada eixordaven tot aquell que vulgués escoltar; com era un infant que havia agafat la vericela i es delia per gratar-se aquells rojos punts incandescents i quan la seva mare li ho prohibia amb un crit sec però misericordiós, ell començava a plorar a cor que vols alarmant fins i tot al més serè. Poc que s’ho hauria pensat pas el senyor Enric que això de l’observar fos tan esgotador. Hi havia dies que els enterraments se solapaven amb els batejos, els casaments amb les infidelitats, les malalties amb les bones noves i l’atrafegat senyor Enric com corria cames ajudeu-me per agafar el millor seient per veure l’espectacle. Hom creuria que no faria falta córrer, que la vanitat dels individus garantiria aquest observacionisme innocent però eficaç, però no. Si bé els observats s’hi posaven bé —sobretot quan es tractava d’una alegria o d’un moment de congratulacions perquè a tothom li agrada això de ser felicitat—, aquella cadira preferent tenia més d’un pretendent. Sí, el senyor Enric no estava sol en aquesta seva tasca observadora: hi havia la senyora Enriqueta. Soltera de naixement, virginal no per voluntat sinó per lletjor, la senyora Enriqueta ja en feia d’anys que corria les cases del veïnat vivint a través dels demés una vida que a ella se li havia denegat. Molts més que el senyor Enric perquè ell, quan la seva dona encara era viva, no les feia pas aquestes coses d’observar als demés, no li calia perquè ja en tenia una de vida pròpia. Ara bé, la senyora Enriqueta, que mai havia experimentat què era allò d’abraçar a algú o de fer un petó de veritat, ella sí que necessitava aquell seient preferent. Ella sí que es mereixia veure la vida des de la llotja i no pas “el nou-vingut”, “l’egoista” del senyor Enric com ella l’anomenava dins el seu cap. Realment el detestava. Repudiava el seu somriure fals als casaments; el seu pretès dol als funerals, el seu capteniment mal impostat davant les malalties dels demés. Era un pèssim observador. No com ella. Ella que havia esmerçat tota la vida per aquell sacrificat i menystingut art. Ella que, de tan discreta com n’era en les seves observacions, mai no feia nosa, malgrat no ser-hi convidada. El seyor Enric, en canvi, era un “petulant”, “un descregut” que volia intervenir, que volia dir-hi la seva, que no en tenia prou amb observar, sinó que “havia de remenar les figues”, pensava la senyora Enriqueta malgrat saber que no era cert. No. El senyor Enric no era cap embolica-troques. Era tant o més discret que ella. Era silenciós, honrat i prest a l’hora de captar quan feia nosa. El senyor Enric (sí, per què no dir-ho?) feia molt millor la feina que la senyora Enriqueta. Per això ella l’odiava. I per això mateix, perquè els extrems s’estiragassen tant que s’acaben ajuntant per l’altra banda, tots els veïns sabien perfectament que d’aquell odi tan extrem, no en trigaria massa a germinar un amor tant o més gran. Ara, ja se’n cuidaven prou de no dir-ne res a cap dels dos! Quan en alguna ocasió, en algun estat d’exaltació etílica d’alguna celebració algun veí havia insinuat aquesta relació als dos observadors asseguts en silenci i amb els somriures de dia de festa a la cara, poc n’havia faltat perquè la jornada acabés en desgràcia. La senyora Enriqueta, que tot el que no havia après de la vida ho havia après en renecs, començava la seva lletania d’insults, blasfèmies i escarafalls. De cagundéus a filldeputa; de “mal llamp et parti” a “així se t’emporti el dimoni”. I el senyor Enric, incòmode davant l’airada reacció de la senyora Enriqueta, davant el trobar-se, de sobte, sent ell l’observat i, sobretot, davant el desengany de veure com aquella dona que ell, secretament, feia temps que estimava el detestava d’aquella manera tan explícita, no tenia cap altre remei que preservar la seva dignitat i respondre, també, amb ràbia, malgrat que fingida. I, la veritat, és que era un espectacle digne de veure. Un acte còmic, un estirabot costumista. Els dos ancians esgargamellant-se per defensar la seva dignitat, com si no l’haguessin perduda anys enllà. Però com passa sempre que uns quants es diverteixen a costa dels demés, alguna ànima caritativa s’apiada dels pobres còmics involuntaris i dissol l’espectacle amb paraules de pau. I aquí no ha passat res. I tothom torna a la seva gresca. I tal dia en farà un any. Però el senyor Enric i la senyora Enriqueta resten asseguts a les seves cadires. Les galtes encara enceses per l’emoció del moment, per l’espurnegueix del sentir-se vius. I, com que no saben què més fer, com que ja ningú els dedica cap mena d’atenció, recuperen els seus somriures de dia de festa i observen. En silenci. Però per dins... Ai per dins! Per dessota aquella fesomia estàtica, un riu de sensacions anega el poc seny que els queda. És la rauxa, sí, la rauxa de voler cridar de voler estimar de voler gaudir de voler ser feliços de voler ser joves un altre cop, de voler viure d’una vegada per totes. És la rauxa del boig que s’ha alliberat dels enclavatges i corre nu quan li plau i canta quan així ho desitja. És la rauxa de l’home instintiu, natural i primitiu. La rauxa de l’infant que s’adona que en el món només hi és ell i que la resta són complements a la seva existència, circumstàncies que giravolten entorn del seu món. Malauradament, però, la coïrassa de la cultura és a prova d’exaltacions. Romanen, doncs, quiets, insípids, amb les dents apretades per controlar el crit que malda per sortir. Perquè, de vegades, n’hi ha prou amb això, amb un crit. N’hi ha prou amb un bon “collons!” per canviar el rumb de les nostres vides, per deixar que els sentiments surtin redemptors de dins nostre i s’expressin lliurament inflamant els desitjos de tots aquells que es deixen embriagar per ells. N’hi hauria hagut prou amb què el senyor Enric hagués mirat de reüll a la senyora Enriqueta perquè ella se n’adonés que tot el seu odi no era envers ell, sinó ella mateixa per haver malgastat tants anys sense saber gaudir de la vida. Però temps al temps.
El senyor Enric fou el primer en arribar el diumenge vuit de desembre puntual a les dotze. La senyora Enriqueta li trepitjava els telons però un atac inesperat de feridura a la cama esquerra la feia ranquejar més que altres dies i per això, només per això, el senyor Enric li havia passat la mà per la cara. Però ja li tornaria la mala jugada: ella seria la primera al bateig!
El senyor Enric fou rebut cordialment i educada per la família Masdéu. Com que aquell dia era diumenge i l’hora del cafè amb llet ja feia estona que havia passat, li oferiren un improvisat pica-pica que semblava ser el que més s’esqueia. Tregueren unes escopinyes que barrejaren amb quatre olives i una copa de vermut. Quan encara els senyors Masdéu no havien acabat de donar tota la volta al llarg circumloqui que estaven donant per preguntar-li al senyor Enric, sense ofendre’l ni fer-lo sentir no-volgut, a què es devia la seva visita, trucaren novament a la porta: la senyora Enriqueta. Novament, la cortesia dels de can Masdéu fou exquisida. La senyora Neus agafà a la coixejant senyora Enriqueta del bracet i l’acompanyà fins a la poltrona més còmode de la casa. Ella, la senyora Enriqueta, tampoc en féu cap lleig d’aquell piscolavis i la senyora Neus va haver d’esmunyir-se, discretament, cap a la cuina a buscar més polindaines per aquells hostes inesperats. Aprofitant l’avinentesa d’aquells plats, ara amb unes galetes salades que guardaven pel dinar de Nadal, que havien de ser traginats de la cuina al menjador, el senyor Marià fingí una voluntat d’ajudar que, de tant inusual com n’era que de fet no tenia cap precedent, resultà més delatadora de les seves intencions de parlar en privat amb la seva muller que no pas si s’hagués aixecat, senzillament i sense dir res, i hagués anat a la cuina. De qualsevol manera, la vida n’està plena d’aquestes situacions incòmodes i d’encobertes intencions vergonyosament descobertes i tots tres fingiren que res no havia passat i, fins i tot, potser reblant una mica massa el clau, el senyor Enric s’oferí també a ajudar. “Ajudar a què?” es preguntà el senyor Marià. “A portar un plat de no res?” Poc que s’ho esperava ell que no en seria un de plat el que faria falta, sinó un munt.
Entrà a la cuina desencaixat i, encara no havia tingut temps de preguntar-li a la senyora Neus què n’havien de fer amb aquells dos convidats que s’havien presentat sense avisar aquell diumenge qualsevol, si els hi havien de donar dinar o si n’hi havia prou amb quatre llepolies, que algú trucà, de nou, a la porta. “Un altre!” pensaren la parella amb recança. El senyor Marià s’apressà a obrir la porta i, efectivament, uns altres convidats esperaven a l’altra banda. El senyor Eustaqui, germà de la senyora Neus, amb tota la seva família, és a dir, la senyora Emília i els cinc fills, l’Albert, en Marçal, la Maria, l’Eulàlia i la Josefina. “I ara què?” pensà el senyor Marià, “què volen aquests?”, però abans fins i tot que ningú pogués dir “hola”, les cinc criatures s’esmunyiren per entre el cos del senyor Marià i el marc de la porta i correren a devorar els plats pràcticament intactes del pica-pica que, per educació, la senyora Enriqueta i el senyor Enric havien respectat. Fou un obrir i tancar d’ulls; un vendaval inesperat; la casa s’omplí de xivarri, de rialles engarbussades i la senyora Neus, sorpresa per aquella inesperada reunió, decidí no sortir més de la cuina fins que no tingués plats suficients per tothom. Abordà el rebost i en tregué fuets i llonganisses que laminà a consciència i sense pietat; hi afegí atmetlles salades, dauets de formatge i, fins i tot, obrí el primer pot de bolets en conserva de la temporada... posà aquell fotimer de plats plens a vessar damunt la safata de la festa major i, eficient i amb el més gran somriure als llavis, sortí, ara sí, de la cuina. Fou veure-la carregada amb aquell munt de plats que tots els presents s’exclamaren (tret esclar del senyor Marià) i cuitaren a prendre-li la pesant safata d’entre les mans i la senyora Enriqueta, com que de pes no en podia alçar, s’encarregà de renyar al senyor Marià i ell, que no entenia res, barroerament es disculpava una vegada rera l’altra i el senyor Eustaqui, el més forçut dels reunits, prengué la safata i, com que no sabia on deixar-la, la mantingué alçada malgrat les gotes suor que no trigaren en regalimar-li galtes avall i el senyor Enric, que anys enrrera n’havia estat ell també de pare, insistia a la senyora Neus que el millor que podia fer era asseure’s i esperar i la senyora Neus, que es trobava millor que mai i no es podia permetre tenir una casa plena d’hostes sense oferir-los la millor benvinguda possible, apartava maldestre els braços del senyor Enric en un intent frustrat d’alçar-se de la butaca on l’havien posat i els nens, com que eren nens i n’eren tants i la seva mare que era la única que els sabia controlar estava enfeinada posant aigua a bullir i escalfant draps perquè no es podia creure que encara ningú ho hagués fet, doncs ells corrien i cridaven i cantaven afegint una estranya gatzara en aquella olla de grills.
I qui sap quanta estona més hauria durat aquella disbauxa si no hagués arribat l’àvia Remei. Venia tota cansada i amb les galtes vermelles perquè havia corregut tot el camí des de l’església a casa per no fer tard. Poc es podia pensar que es trobaria amb aquell guirigai! Però com que era una àvia de les de veritat, de les que tiraven endavant tota una masia amb els quinze fills de rigor fent xivarri, les vaques per munyir, els porcs per afartar, els germans per péixer i la roba per estendre, un cop passada la sorpresa inicial, en qüestió de tres segons tingué la situació controlada. Dos crits ben donats i algun que altre bolet a aquella canalla mal-criada i la pau retornà a aquella casa.
Una pau feixuga, però. Una pau cansada i incòmode. Què havia passat? Per què no naixia aquella criatura si la seva hora era ja ben passada? Però, sobretot, per què la senyora Neus no estava encara al llit amb les cames separades i les dents serrades pel dolor?
Novament, l’àvia Remei fou l’encarregada de posar seny en tot aquell disbarat de mirades preocupades i de dubtes a mig plantejar.
—A veure, tu Neus, cap al llit ara mateix! La canalla es queda aquí i si fan xivarri al carrer, que aquest no és el moment de molestar! I tu, Emília, vine amb mi que, a falta de llevadora, la nostra experiència haurà de bastar!
—I la resta? —digué preocupat el senyor Eustaqui que, malgrat haver-hi passat cinc vegades, el tràngol de portar una criatura al món el neguitejava d’allò més.
—Doncs vosaltres dos —referint-se al pare i al futur oncle de la criatura—, cap al bar que aquí només hi féu que nosa!.
I tal dit, tal fet. Els dos homes, obedients, abandonaren la sala, el senyor Eustaqui nerviós d’allò més davant l’excitant aconteixement i el senyor Marià confús davant aquella atribulada escena i desconeixedor, encara, que aquell dia s’esperava d’ell ni més ni mennys que fos pare. Això ho descobriria més tard, després de la segona ronda al bar i davant l’estupefacció del senyor Eustaqui, sorprès i admirat de veure’l tan tranquil just en aquell moment tan angoixant.
—Vés, per què n’hauria d’estar de nerviós? Avui és un dia com qualsevol altre...
La cara que se li quedà al senyor Marià un cop el senyor Eustaqui li comunicà l’esperada bona nova era per veure-la. O per no veure-la de tant aterrada i desfigurada com n’era. La mandíbula semblà desenganxar-se de la resta de la closca i romangué solta, com allunyada de tota vida i tot control. Els ulls... els ulls esclataren de tant com s’obriren que no hi havia més que ulls en tota la cara. I clar, la veu, com que és de naturalesa covarda, com fa sempre en aquestes ocasions, fugí. En comptes, un filet escuet de ressonància aguda intentava barroerament enllaçar paraules.
Un cop passada la sorpresa inicial, el senyor Marià s’alçà nerviós i féu el gest de tornar a casa, de fer costat a la seva dona, de ser a la vora del llit quan neixés la seva filla, però el senyor Eustaqui, que temia molt més a l’àvia Remei que al senyor Marià, l’agafà pel braç i li prohibí moure’s d’aquella cadira.
—Nosaltres no farem més que estorbar! Què en saps tu d’això de portar canalla al món? Ni jo mateix que ho he vist fer tantes vegades no sabria per on estirar! Però que no veus que amb les teves manotes encara li arrencaries una poteta? Que els nadons, de tant petits com són, quasi ni se’ls veu i se’ls ha d’ajudar a sortir amb molta cura que res s’esqueixi!
I amb paraules d’aquest estil procurava mantenir-lo assegut a la cadira tot prement-lo fortament del braç conscient que les paraules poca força tenien en aquells moments.
Mentrestant, a casa els senyors Masdéu, el senyor Enric i la senyora Enriqueta, ignorats en aquell repartiment de tasques, es veieren forçats a fer la que menys els agradava: cuidar dels entremaliats fills del senyor Eustaqui i la senyora Emília. Ells, que ja no estaven per romanços, es veieren obligats a intentar apaivagar la disbauxa d’aquells galifardeus. Qualsevol altre dia haurien marxat discretament fingint tenir hora al metge que “quan s’és gran ja se sap que cal anar ben sovint al metge”, però aquell dia el desig de ser el primer en veure aquella criatura els obligava a suportar els crits i les corregudes d’aquell ramat desbocat. Cap dels dos estava disposat a cedir el lloc a l’altre. Així d’insensat és l’orgull entre aquells que ja no els queda res més per fer al món!
I, a dintre l’habitació de la senyora Neus, res de res. Ja passaven més de cinquanta minuts de les dotze i la senyora Neus encara no havia tingut cap contracció. “Potser serà un part ràpid i sense dolor... totes les bruixes tenen sort!” pensava gelosa la senyora Emília revivint els seus crits en tots i cada un dels seus parts. “Potser em vaig equivocar?” es preguntava inquieta l’àvia Remei que, com que mai abans li havia succeït un fet semblant, no sabia com encarar-lo; “ara em farà quedar malament aquest coi de criatura!” I la senyora Neus, que encara no entenia per què l’havien fet estirar al llit, se les mirava capficada tot pensant què podria fer per dinar per tot aquell inesperat regiment.
I vet aquí que els minuts anaren passant i, amb ells, les hores i els dos homes tornaren del bar cantant cançons que només el borratxos coneixen i el senyor Enric i la senyora Enriqueta acabaren adormint-se per enganyar la gana d’aquell àpat perdut i la canalla, com que encara eren joves i les forces no els flaquejaven mai, prosseguien en els seus jocs escandalosos... però l’infant no neixia. “Vés quina pèrdua de temps! Haver vingut fins aquí per no res!” s’exclamava internament la senyora Emília que havia deixat la roba a mig estendre per no perdre’s l’aconteixement.
—On està la meva filla! Que vingui ara mateix a conèixer el seu pare! —cridà el senyor Marià amb veu dissonant tot aguantant-se contra el marc de la porta per no caure.
—No, home no, que encara no camina, que no en sap pas! —li respongué el senyor Eustaqui amb un to semblant i un equilibri encara pitjor.
—I ara! Per què crideu així vosaltres? —es queixà el senyor Enric per ser despertat tan abruptament.
—Dropo! La teva dona parint i tu l’únic que saps fer és emborratxar-te! —l’escridessà la senyora Enriqueta. I just quan els nens començaren a cridar amb gatzara
—el papa i l’oncle estan borratxos! El papa i l’oncle estan borratxos!
l’àvia Remei sortí de l’habitació arrossegant els peus.
—Res, avui no hi haurà naixement. Ja podeu tornar a casa.
I tota moixa pel seu error, marxà directa a la seva habitació d’on no en sortí més fins al dia de que es morí.
La Marta neixé setze dies després. De nit. Sota la pluja. Despertant a tots els veïns. Plorant com un diable escuat. Però ningú la vingué a veure. No hi havia pressa. Ni tan sols el senyor Enric ni la senyora Enriqueta s’afanyaren perquè la seva rivalitat s’havia acabat feia uns quants dies tal i com tothom preveia que ho feria. Ni un ni l’altre foren els primers en veure aquella criatura sinó que entraren tots dos junts agafadets de les mans com dos adolescents que descobreixen l’amor per primera vegada perquè resulta que mentre tots estaven entretinguts patint pel naixement tardà de la Marta, ells es digueren a cau d’orella aquelles paraules que únicament els enamorats poden pronunciar i des d’aquell dia somriuen dia i nit i mai no es veu l’un sense l’altra perquè ja que han trigat tant a trobar-se, han decidit no separar-se mai més.
