el pressentiment
La Maria tenia un pressentiment. No ho volia dir a ningú perquè aquesta confessió li feia molta vergonya, però el pressentiment existia. I ja feia temps que el tenia. Des del dilluns 19 de gener d’aquell mateix any. Ben bé 11 mesos enrere. Amb aquest temps havia pogut analitzar-lo, repassar-lo, visualitzar-lo i covèncer-se que, en efecte, era un pressentiment dels que es compleixen i no pas d’aquells que no són més que el conte de la lletera. I, ves per on, aquest pressentiment seu no augurava cap desgràcia sinó un motiu de joia.
No era pas el convenciment que li tocaria la Grossa de Nadal o algun altre fet improbable que s’escapava totalment de les nostres mans i dels nostres designis. No. Aquest pressentiment seu era real: havia de passar. I cada cop faltava menys. No és pas que tingués una data de caducitat, però era una qüestió purament matemàtica assumir que cada dia que passava era un dia menys que faltava per a què es fes realitat.
Podeu imaginar, doncs, amb quins nervis es llevava la Maria cada dia. Amb quina il·lusió començava cada nou jorn: aquell podria ser el gran dia!
Es vestia a consciència, amb les millors robes que tenia, s’allisava els cabells davant del mirall perquè aquell any no es duien les ondulacions, es maquillava elegantment però visible perquè era l’època dels llavis vermells i les galtes lleugerament rosades, i es cobria el cos amb un embriagador perfum d’ampolla petita, és a dir, car.
Després de 20 minuts de coordinades operacions, sortia de casa: “quin dia més bonic!” pensava. I ja podia ploure, fer vent o granitzar. Per a ella, cada nou dia era un dia exultant; cada nou dia tenia una bellesa pròpia i excitant.
La Maria anava caminant a la feina: una de les ventatges de viure en un poble. Potser l’única. Caminava gràcilment, sense pressa, però sense pausa. Sense arrogància, però tampoc sense seguretat. Caminava decidida tot mantenint els ulls ben oberts per no deixar passar l’oportunitat quan es presentés. Era innecessari, clar, perquè quan el seu pressentiment es dugués a terme, ho faria tant si ella se n’adonava com si no. Ella ho sabia, però el nerviosisme l’empenyia a badar els ulls i a estar a l’aguait.
Quan veia algun moviment inusitat, algun fet que li recordava (encara que remotament) el seu pressentiment, el cor se li accelerava, la gola se li assecava i pensava: “ja està. Ara sí. Per fi!” i aturava lleugerament el seu caminar. Discretament, però, sense que es notés. Facilitava la feina al destí. Però el moment passava. Les circumstàncies canviaven i tot tornava a la normalitat. Llavors, lluny d’entristir-se, la Maria somreia tot pensant que havia estat molt a prop i que encara no estava preparada del tot, que encara es posava molt nerviosa i així no és com havia d’anar: en el seu pressentiment ella no n’estava gens de nerviosa, ans al contrari, estava tranquil·la i còmode.
Només es tractava d’una prova, el fet real estava a la cantonada. Hi havia de ser.
I aquest pensament l’alegrava encara més i amb una rialla a la cara arribava a l’oficina i saludava alegrament als seus companys i els preguntava si havien tingut una bona nit i, després, s’asseia davant el seu ordinador i començava a teclejar, sense arribar a esborrar el somriure en tot el dia.
Aquesta era la Maria: alegre, somiadora, esperançada.
A l’altra banda del despatx hi havia l’Albert.
L’Albert mantenia el cap-cot davant l’ordinador. Parlava només quan era preguntat. Tenia, sempre, una rígida cara trista i afligida.
L’albert vivia sol. En un pis petit d’un poble del costat. Venia a treballar amb una petita moto de 49cc. que era del seu germà. De quan el seu germà era jove i no anava amb cotxes esportius, s’entén. Arribava a la feina amb el cap baix i els cabells aixafats pel casc; responia a les salutacions, s’asseia a la seva taula i clavava la vista a l’ordinador. I no l’alçava en tot el dia.
Quan s’acabava la jornada laboral, l’Albert agafava la moto, s’arribava a la botiga i comprava alguna cosa per sopar. Res d’ostentós, però, alguna verdura i un parell de cops a la setmana es permetia un bistec de vedella: dels més prims, dels més ensopits.
Arribava al pis, endreçava les compres i s’asseia a llegir una estona al sofà. La lectura era la seva única afició. I tampoc la practicava amb massa fruició, era més aviat un passatemps, una manera de matar les hores fins que arribés l’hora de sopar, l’hora d’anar a dormir, l’hora de donar aquell dia per acabat.
L’albert sopava en silenci tot mirant la paret. De vegades, molt de tant en tant, algun fugisser pensament l’entretenia, el distreia durant l’àpat. La resta del temps, però, només tenia una idea al cap. I és que l’Albert tenia un secret: l’Albert estava enamorat de la Maria.
Des del primer dia que la va veure. Des de la primera vegada que ella entrà a l’oficina, aviat farà sis anys. Sí, quan l’Albert tanca els ulls, l’única imatge que veu és la de la Maria. És ella qui li fa companyia en aquestes fredes nits d’hivern; és ella qui l’ajuda a dormir quan l’assalten els temors; és ella qui l’acotxa quan té fred, i, pel matí, és d’ella aquell buit en el llit de l’Albert.
Aquest matí, la Maria s’ha llevat puntual, al primer toc del despertador. L’Albert ha decidit parar-lo i dormir una estona més: sap perfectament quina mena de dia l’espera i no té cap pressa en començar-lo.
La Maria ha esmorzat tot escoltant una dosi intoxicant de nadales a la ràdio. L’Albert encara dormia.
La Maria ha anat a escollir el vestit per aquell “bonic dia”: els vidres de la finestra estaven entelats, per tant a fora havia de fer fred, o sigui que quedaven descartades les camises i els jerseis sense mànigues: millor, menys per escollir, “així serà més fàcil”. L’Albert, finalment es desperta. És tard. Molt tard: no tindrà temps per tot, o bé una dutxa o esmorzar. Opta per la dutxa: ja fa temps que ha perdut la gana. Sis anys, per ser exactes.
La Maria ha escollit un preciós vestit negre que resalta la seva figura. L’acompanya amb unes mitges tupides fosques, que no negres, i unes sabates de taló discret i elegant d’un to grana pujat: tot plegat una delícia cromàtica, un plaer a la vista. L’Albert es posa la mateixa roba d’ahir: no té res més de net. Per sort, avui és divendres i el dissabte és dia de bogada.
La Maria es planxa delicadament els cabells. N’està molt contenta de la planxa que té. Li va costar molt decidir-se per una, però aquesta li deixa els cabells llisos i sans, sense cremar-los ni deixar-los encartronats. L’Albert surt a la correcuita de casa. Es posa el casc i puja a la moto. El seient està congelat encara de la gebrada del matí, però no té temps de netejar-lo, haurà de passar fred.
La Maria es posa un sumptuós abric vermellós al damunt del vestit. S’embolica el coll delicadament amb una bufanda de seda i ja està a punt per sortir de casa. Amb temps de sobres per arribar a la feina. L’Albert revoluciona la moto intentant anar més ràpid, però l’esquifit motor de l’aparell no dóna per més del que està donant ja. “Anirà molt just” pensa l’Albert mirant el rellotge.
I no s’equivoca: arribarà just a temps a la feina.
La Maria inicia el seu passeig cap a la feina amb la mateixa alegria de sempre: avui pot ser el gran dia. I per què no? Es creua amb mares que porten els nens a l’escola; amb el carter que ja fa un parell d’hores que ha començat la ronda diària; amb els escombriaires que estan a punt d’anar a esmorzar; amb banquers vestits de vint-i-u botons i amb el diari sota el braç. I ella els somriu a tots. L’Albert aparca la moto apressat i s’afanya cap a la porta de l’oficina. Malgrat el fred, està ben suat i el baf que li surt per la boca es barreja amb la condensació de les gotes de suor del seu front, ben bé com si li estigués sortint fum del cap.
—Ostres, tu, sembla que et surti fum del cap!
Bromeja una veu darrera seu just quan ell agafa el pom de la porta de l’oficina. L’Albert es gira mecànicament, per no fer un lleig a la veu. Per fer un gest amb el cap i dir alguna buida paraula. L’Albert es gira perquè s’ha de girar.
I veu la Maria.
I la Maria veu l’Albert. Per primera vegada.
—Hola... sóc la Maria
—Ja ho sé... jo... jo sóc l’Albert.
I axí la Maria i l’Albert s’han trobat.
I, així, el pressentiment de la Maria s’ha complert.
