el relleu
Érem tres germans i dues germanes, cinc en total, més el pare, la mare i l’àvia Enriqueta que es negava a morir. No teníem pas una fortuna cabdal ni érem grans terratinents, però la masia familiar, el mas on els meus avantpassats iniciaren la nissaga, havia adquirit cert valor amb el pas de les generacions. Era una vella masia rodejada per un parell de vinyes i un bosc d’alzines, una de les finques més petites de l’isolat barri però que, amb els anys, amb la manca d’espai al món, amb l’incrementat —i exagerat— preu donat als terrenys, havia octoplicat el seu valor real. Però nosaltres no hi pensàvem pas en això. Érem encara massa tendres per concebre la transcendència de les manipulacions econòmiques, per preveure res del que ens sobrevindria.
La nostra vida era calmada però feixuga de vegades, de dures i llargues hores de feina al camp però amb relaxants migdiades i plàcides estones mortes asseguts a l’ombra d’una alzina també. Ens imposaren clàssiques tradicions, encarcarats rols i, mentre els homes desbrossaven el bosc, les dones manteníem la casa neta com una patena i teníem el menjar a punt. I pobre de tu si et queixaves! Pobre de tu si recriminaves aquesta injusta i arcaica separació de tasques, era la mare mateixa qui venia i et renyava. Et cridava amb una veu que feia por de sentir i et recordava quin era el teu paper en aquella casa. I nosaltres, temeroses, callàvem i assentíem tot i dissentir profundament. Pobre mare, tota la vida enganyada, incapaç de defugir d’uns valors equivocats. Ella era molt llesta, tanmateix. Malgrat haver estat privada d’anar a escola per la seva condició de dona, accentuada pel decret patern, i haver après d’amagat, observant com els seus germans feien els deures a casa, a llegir i a escriure de manera ben rudimentària, el seu cervell bullia amb brillants pensaments i encertades decisions. Ella ho controlava tot, sabia on érem a cada instant del dia i què pensàvem fer l’endemà. Sabia on ens amagàvem quan havíem fet alguna malifeta i quin renec no havíem sigut capaces de dissimular prou bé quan ens trobàvem estenent la roba mentre els galifardeus dels germans feien una becaina ajaguts al porxo. Era ella qui recordava el moment adequat per llaurar la terra, o advertia als homes que aquell seria un estiu calurós i caldria tenir aigua en abundància per regar els camps. El pare se l’estimava molt. L’admirava profundament i, en silenci, en reconeixia la seva intel·ligència. Ell era un home més aviat panxut amb les galtes vermelles que semblaven a punt d’esclatar de tant roges com es tornaven després dels àpats quan el porró de vi de casa passava de mà en mà i semblava aturar-se, sempre més del compte, en les seves.
Era un home tranquil, de plaers austers i necessitats mínimes. Semblava ben bé com si la felicitat per ell consistís en un bon tiberi, un bon porró de vi i una llarga migdiada. Això d’haver de treballar de sol a sol, d’haver de dependre del temps, de patir per les gebrades a l’hivern i la sequera a l’estiu, no semblava estar fet per ell i un dia vaig sentir com l’oncle Josep comentava —potser una mica massa engrescat per la ratafia— quin bon dia el pare tingué la bona pensada de tenir tanta canalla i així no haver de treballar tant a l’hort. I, malgrat l’escridessada que li féu la mare negant rotundament la certesa d’aquest raonament, el pare no digué res i, fins i tot, semblà enrrojolir-se davant la descoberta del seu secret pla. Jo creguí que l’oncle l’havia encertada de totes totes. Ara que els germans eren més grans i suficientment valents per fer la feina del pare, quines llargues migdiades que es permetia el bon home!
L’oncle Josep era tot un personatge, era solter de mena i sense ganes de compromís. Renegava molt i sempre duia un escuradent als llavis. Havia treballat uns quants anys de pagès però decidí que allò no era el que li convenia i marxà al poble, entrà a la fàbrica local i, abans d’un parell d’anys, l’ascendiren a encarregat de magatzem i la resta de treballadors li havien de parlar de vostè. Fins i tot portava corbata i afirmava que un dia li presentaren el president de la Generalitat quan l’honorable vingué a inaugurar la nova planta de la fàbrica, tot i que d’això només en tenim la seva paraula i la veritat és que l’oncle Josep era una mica bocamoll i fanfarró. Però molt bon home. Vivia sol en un petit pis del centre que havia començat a llogar feia anys i que a hores d’ara només en pagava quatre quartos. I semblava feliç. Venia a veure’ns sempre que podia i ens portava regals per tots els germans. Ens explicava amb tota mena de detalls i exageracions tots els casos que havien passat a la fàbrica i ens animava a marxar del camp tan aviat com poguéssim. La mare se’l mirava i li deia que no ens omplís el cap amb aquells pensaments eixalabrats, que no tothom tindria la mateixa fortuna que ell, que la vida al poble era encara més dura que la vida a pagès. I ell li deia que no i començava l’eterna discussió de cada cap de setmana.
Ara que el temps ha passat, que tantes i tantes coses han canviat, miro endarrera i m’adono que aquells foren uns anys molt bons que, per desgràcia, mai més tornaran.
Els problemes començaren el dia que l’àvia Enriqueta decidí morir-se. Sempre ens havia dit que ella no es moriria pas fins que no hagués fet tot el que volia fer en aquest món i que, com que n’hi havia tantes de coses que encara li quedaven per fer, tindríem àvia per anys. Era una dona remenuda i esprimatxada d’un nervi exagerat. Ella mai semblava tenir una estona per perdre, sempre tenia les mans ocupades, ja fóra fent ganxet, remenant cassoles o pelant faves. A les nits d’hivern, quan la familia arremolinada entorn del foc, mirava una estona la televisió per enganyar el fred, ella mai volgué mirar-la dient que era un pèrdua de temps, una manera ben enze d’entabanar-nos i tenir-nos ben distrets mentre la feina quedava per fer, tot i que, de tant en tant, els ulls la traïen, se li quedaven fixes a la pantalla i la mitja s’aturava. Llavors algú de nosaltres li dèiem, “àvia, que esteu mirant el televisor?” i ella, sorpresa amb les guàrdies baixes, es posava tota nerviosa i reprenia accelarada la mitja fent un gest de menyspreu cap al televisor i pretenent conservar la dignitat mentre tots rèiem per sota el nas.
Fins que un dia, tornant d’una llarga passejada pel bosc amb el gos de la familia, la veiérem ensopida, moixa i amb poques ganes de xerrar. Li preguntàrem si es trobava bé, si volia prendre alguna tisana per refer-la una mica (referint-nos a un bon vas del vi de missa que ella tan gustosament degustava), però ens digués que estava un xic cansada i que preferia anar a fer una petita becaina abans de l’hora de sopar. Era la primera vegada en tota la meva vida que sentia a l’àvia Enriqueta dir que estava cansada i em vaig témer el pitjor. Efectivament, hores després ja era ben morta.
Dos dies més tard l’enterràrem i a l’esglèsia aparegué l’oncle Francesc amb un llarg cotxe de luxe i una jove dona aferrada al braç. Feia molts anys que ningú en sabia res d’ell ni tampoc en volien saber res. La mare deia que era una mala bèstia, que només vivia pels diners i que no es preocupava de res ni de ningú. Tothom es preguntà com s’havia assabentat de la mort de l’àvia i què diantres hi feia allí si mai havia mostrat cap mena d’interès per la familia. Però guardar les aparences s’imposava i tots callàrem i simulàrem ser una gran familia ben avinguda no fos cas que les dones de l’esglèsia diguessin el contrari. Fóu després de l’enterrament, un cop les llàgrimes del cementiri es calmaren, que un foraster vestit amb una elegant americana i fosca corbata ens vingué a buscar i, presentant-se com al notari que s’encarregava dels papers de l’àvia Enriqueta, ens reclamà la nostra presència en una reduïda oficina del despatx del jutge de pau del poble. Tot semblà tan misteriós llavors, ningú sabia que l’àvia Enriqueta tingués un notari particular, per què el necessitava ella si la seva vida era tan tranquil·la a pagès?
I, tanmateix, resultà que l’àvia Enriqueta ens amagava molt més del que nosaltres hauríem pogut imaginar mai.
Nerviosos —tant que ens oblidàrem de l’oncle Josep que s’havia distret a explicar les darreres aventures a la fàbrica a les joves filles dels veïns— escoltàrem com el senyor notari llegia un testament firmat per l’àvia tres dies abans, just abans de morir, aparentment a la ciutat. La mare, que no n’hi passava cap per alt, digué que aquell document era fals, que l’àvia Enriqueta en feia d’anys que no hi anava a ciutat i que, concretament, aquell dia no havia sortit de casa més que per treure a passejar el gos. I tots assentírem i ens admiràrem una vegada més de l’astúcia de la mare. El notari ens digué que ell mateix s’havia reunit amb l’àvia Enriqueta en el seu despatx a la ciutat i que, efectivament, el gos de la familia l’acompanyava. Ens digué que ella havia agafat el tren com solia fer un cop cada quinze dies i havia anat a gestionar les seves rendes. La mare s’exclamà: de quines rendes parlava aquell bon home si l’àvia Enriqueta no tenia altra possessió que el vell davantal que rentava a les nits per manca de més roba? Quines rendes podia tenir aquella dona que vivia de manera tan austera? I el senyor notari ens ensenyà els documents. Jo no vaig entendre què volien dir tots aquells papers signats amb tants noms de pobles i de gent desconeguda, però si que vaig veure un parell de xifres tan llargues que no vaig ser-ne capaç de pronunciar el nom.
El pare i la mare obriren uns ulls com plats i es preguntaren com podia ser, d’on havia tret aquella fortuna tan gran l’àvia i per què l’havia mantingut amagada durant tots aquells anys. Però el senyor notari no en coneixia els detalls, ell només sabia els números i el que hi deia en el testament.
En aquest punt l’oncle Josep entrà nerviós al despatx. A través d’un veí tafaner s’havia assabentat de la privada reunió que manteníem i, en tant que membre de la familia, se sentí violentat per haver sigut deixat de banda. Entrà reclamant el seu dret a saber què estava passant allà dins, però tan bon punt veié l’oncle Francesc callà de cop i, entre dents, murmurà: “res de bo si ell hi està pel mig.” L’oncle Francesc, malgrat sentir-lo, no digué res, fóu la mare qui parlà, enllaminada per tants diners, li demanà al senyor notari que continués llegint el testament mentre l’oncle Josep agafava una cadira i s’asseia just al meu costat.
D’aquell testament en sapiguérem que l’àvia Enriqueta havia estat casada amb un altre home abans de trobar l’avi, que amb ell havia tingut tres fills, l’oncle Francesc, la mare i l’oncle Pau que n’era l’hereu i duia el mateix nom que el pare. Els dos Paus foren agafats com a presoners en temps de guerra i tothom els donà per morts malgrat que els seus cadàvers mai foren recuperats. Un cop acabada la guerra, doncs, l’àvia Enriqueta es quedà sola a la masia amb dos fills encara petits. La mare era massa petita per recordar res, però l’oncle Francesc recordava perfectament qui fóu el seu pare i com es divertia amb el seu germà Pau, però mai ho digué a ningú. Mesos després l’àvia trobà l’avi, era la postguerra i tots dos necessitaven companyia i ajuda. Malgrat no estimar-se en excés, decidiren casar-se pel bé dels fills d’ella. Amb els anys arribaren l’oncle Josep i la tieta Angelina que morí jove d’un atac de meningitis deixant la familia amb tres fills, l’oncle Francesc, la mare i l’oncle Josep. Però l’oncle Francesc sempre fóu el preferit de l’àvia, li recordava molt al seu primer home i això provocava nombroses confrontacions amb el gelós avi Siset.
Però la vida a pagès té la qualitat d’anar passant, d’anar fent sense cap pressa, però sense mai aturar-se tampoc, de manera que els fills creixeren i, tan bon punt l’oncle Francesc cumplí els 16 anys, l’avi Siset el féu fora de casa. De nit, d’amagat de tothom, el posà en un tren i li omplí la butxaca amb diners fent-li jurar que mai més tornaria a casa mentre ell visqués si no volia rebre una bona pallissa. I l’oncle Francesc resultà ser o bé un home de paraula o un esporuguit de mena i marxà a la ciutat on esdevingué un profitós home de negocis i mai més tornà.
L’àvia passà mesos malalta de mort al llit, patint de dia i nit pel seu estimat Francesc fins que un dia una monja que havia anat a ciutat a comprar partícules li explicà com, de casualitat, s’havia trobat amb l’oncle Francesc i que ell estava bé, que estava visquent a ciutat i fent d’aprenent en una oficina. L’àvia se n’alegrà tant que abandonà el llit immediatament i marxà a ciutat per trobar-se amb ell. Des de llavors, cada quinze dies, puntual, l’àvia fugia d’amagat a ciutat per passar una tarda amb el seu fill. L’avi Siset mai ho descobrí. Nosaltres tampoc.
Amb el temps, l’oncle Francesc, de tants diners com féu, i no tots ells totalment declarats, li proposà a l’àvia de comprar propietats utilitzant el nom d’ella i així iniciaren una peculiar societat immobiliària a través de la qual, amb els anys, havien recaudat tots aquells diners que jo havia vist en el testament.
El pare i la mare es miraren esmaperduts. Com podia ser que aquella dona que sempre estava per casa els hagués pogut amagar aquelles gestions i escapades durant tants anys? Però l’oncle Josep els féu callar i, interessat ara que en sabia una mica més del motiu de la reunió, demanà al senyor notari que continués llegint el testament, i ell així ho féu.
Quan l’avi Siset morí anys més tard, l’àvia Enriqueta descobrí, amb ràbia, que ell li havia deixat la masia al seu únic fill viu, l’oncle Josep.
“Com?” saltà aquí l’oncle Josep sorprès pel nou rumb que havien pres les notícies. “Què vol dir això... que la masia és meva?” però la mare el féu callar i li digué que segurament es tractava d’algun error, que el senyor notari ens ho aclariria immediatament. Però no era cap error, la darrera voluntat de l’avi Siset, signada per ell i el jutge de pau del poble, concedien la propietat de la masia i tots els seus terrenys a l’oncle Josep un cop l’àvia Enriqueta faltés.
De sobte ens trobàrem sense llar, el que havia sigut casa nostra durant tants anys ens era pres d’aquella manera per un absurd document. Ara que l’àvia era morta, estàvem a la mercè de l’oncle Josep. Ells ens mirà i ens digué que no havíem de patir pas, que ja arribaríem a algun acord, que sempre ens podria llogar la propietat si no trobàvem res millor, i jo, que el tenia tan a prop, vaig haver d’aguantar-me les ganes de ventar-li una bona bufetada.
Però el testament encara no s’havia acabat. El mateix dia que l’àvia morí, ella firmà les darreres clàusules del text, ella mateixa en dictà els darrers punts, allò que li mancava per fer en aquest món.
En tant que havia observat la voràgine constructiva, l’ambiciós tarannà de l’oncle Francesc i tots aquells involucrats en l’especulació immobiliària, l’àvia havia deixat per escrit el seu explícit desig que la masia familiar no pogués ser mai enderrocada ni modificada sinó que havia de ser preservada tal i com estava, amb tots els seus terrenys intactes i en bon estat. L’oncle Josep en seria el propietari i curador, però els terrenys i l’edifici serien regulats per la cooperativa agrícola de la vila.
“Què vol dir això?” cridà l’oncle Josep, “ que la casa és meva però que no la puc vendre?”
“No,” respongué el notari, “la casa és seva i de vostè en depèn preservar-la exactament com està ara, vinyes i sembrats inclosos.”
Jo no ho vaig entendre llavors però veient la cara afligida de l’oncle Josep vaig adonar-me’n que no es tractava pas de res de bo. Anys després ho vaig copsar perfectament: l’àvia Enriqueta havia condemnat a l’oncle Josep a retornar a la masia i a la vida de pagès.
Seguidament el testament especificava que tots els guanys i diferents propietats que havia obtingut l’àvia gràcies a les dubtoses gestions de l’oncle Francesc havien de passar a mans de les dues úniques nétes que tenia: la meva germana i jo; que els diners haurien de ser utilitzats per garantir-nos una educació universitària digne i que els pisos els podríem habitar si mai decidíssim provar sort a la ciutat; mentrestant, en tant que encara érem massa joves per disposar dels diners legalment, els pares en podrien fer un adequat us sota l’escrutini del senyor notari. “I això és tot,” sentencià el senyor notari. I quina cara de ràbia posà l’oncle Francesc quan, repicant la porta, marxà sense dir-nos res, quins renecs sortiren de l’oncle Josep i quina boca tan badada se li quedà a la mare, potser perquè no entenia per què nosaltres havíem d’estudiar i fugir de la vida domèstica domesticada, o potser perquè se n’adonà que allò era precísament el que ella més hauria desitjat fer si l’avi Siset no li ho hagués prohibit.
La vida és ben curiosa, hi ha gent que pateix sempre pels diners, per la manca d’ells o per voler-ne més i més; n’hi ha d’altres que es veuen forçats a fer allò que no desitgen i la ràbia i la frustració fa que passin aquesta condemna a tots aquells que els envolten; ben pocs, però, semblen ser feliços, ben pocs semblen tenir ganes de seguir endavant; n’hi ha ben pocs com l’àvia Enriqueta.
Érem tres germans i dues germanes, cinc en total, més el pare, la mare i l’àvia Enriqueta que es negava a morir. No teníem pas una fortuna cabdal ni érem grans terratinents, però la masia familiar, el mas on els meus avantpassats iniciaren la nissaga, havia adquirit cert valor amb el pas de les generacions. Era una vella masia rodejada per un parell de vinyes i un bosc d’alzines, una de les finques més petites de l’isolat barri però que, amb els anys, amb la manca d’espai al món, amb l’incrementat —i exagerat— preu donat als terrenys, havia octoplicat el seu valor real. Però nosaltres no hi pensàvem pas en això. Érem encara massa tendres per concebre la transcendència de les manipulacions econòmiques, per preveure res del que ens sobrevindria.
La nostra vida era calmada però feixuga de vegades, de dures i llargues hores de feina al camp però amb relaxants migdiades i plàcides estones mortes asseguts a l’ombra d’una alzina també. Ens imposaren clàssiques tradicions, encarcarats rols i, mentre els homes desbrossaven el bosc, les dones manteníem la casa neta com una patena i teníem el menjar a punt. I pobre de tu si et queixaves! Pobre de tu si recriminaves aquesta injusta i arcaica separació de tasques, era la mare mateixa qui venia i et renyava. Et cridava amb una veu que feia por de sentir i et recordava quin era el teu paper en aquella casa. I nosaltres, temeroses, callàvem i assentíem tot i dissentir profundament. Pobre mare, tota la vida enganyada, incapaç de defugir d’uns valors equivocats. Ella era molt llesta, tanmateix. Malgrat haver estat privada d’anar a escola per la seva condició de dona, accentuada pel decret patern, i haver après d’amagat, observant com els seus germans feien els deures a casa, a llegir i a escriure de manera ben rudimentària, el seu cervell bullia amb brillants pensaments i encertades decisions. Ella ho controlava tot, sabia on érem a cada instant del dia i què pensàvem fer l’endemà. Sabia on ens amagàvem quan havíem fet alguna malifeta i quin renec no havíem sigut capaces de dissimular prou bé quan ens trobàvem estenent la roba mentre els galifardeus dels germans feien una becaina ajaguts al porxo. Era ella qui recordava el moment adequat per llaurar la terra, o advertia als homes que aquell seria un estiu calurós i caldria tenir aigua en abundància per regar els camps. El pare se l’estimava molt. L’admirava profundament i, en silenci, en reconeixia la seva intel·ligència. Ell era un home més aviat panxut amb les galtes vermelles que semblaven a punt d’esclatar de tant roges com es tornaven després dels àpats quan el porró de vi de casa passava de mà en mà i semblava aturar-se, sempre més del compte, en les seves.
Era un home tranquil, de plaers austers i necessitats mínimes. Semblava ben bé com si la felicitat per ell consistís en un bon tiberi, un bon porró de vi i una llarga migdiada. Això d’haver de treballar de sol a sol, d’haver de dependre del temps, de patir per les gebrades a l’hivern i la sequera a l’estiu, no semblava estar fet per ell i un dia vaig sentir com l’oncle Josep comentava —potser una mica massa engrescat per la ratafia— quin bon dia el pare tingué la bona pensada de tenir tanta canalla i així no haver de treballar tant a l’hort. I, malgrat l’escridessada que li féu la mare negant rotundament la certesa d’aquest raonament, el pare no digué res i, fins i tot, semblà enrrojolir-se davant la descoberta del seu secret pla. Jo creguí que l’oncle l’havia encertada de totes totes. Ara que els germans eren més grans i suficientment valents per fer la feina del pare, quines llargues migdiades que es permetia el bon home!
L’oncle Josep era tot un personatge, era solter de mena i sense ganes de compromís. Renegava molt i sempre duia un escuradent als llavis. Havia treballat uns quants anys de pagès però decidí que allò no era el que li convenia i marxà al poble, entrà a la fàbrica local i, abans d’un parell d’anys, l’ascendiren a encarregat de magatzem i la resta de treballadors li havien de parlar de vostè. Fins i tot portava corbata i afirmava que un dia li presentaren el president de la Generalitat quan l’honorable vingué a inaugurar la nova planta de la fàbrica, tot i que d’això només en tenim la seva paraula i la veritat és que l’oncle Josep era una mica bocamoll i fanfarró. Però molt bon home. Vivia sol en un petit pis del centre que havia començat a llogar feia anys i que a hores d’ara només en pagava quatre quartos. I semblava feliç. Venia a veure’ns sempre que podia i ens portava regals per tots els germans. Ens explicava amb tota mena de detalls i exageracions tots els casos que havien passat a la fàbrica i ens animava a marxar del camp tan aviat com poguéssim. La mare se’l mirava i li deia que no ens omplís el cap amb aquells pensaments eixalabrats, que no tothom tindria la mateixa fortuna que ell, que la vida al poble era encara més dura que la vida a pagès. I ell li deia que no i començava l’eterna discussió de cada cap de setmana.
Ara que el temps ha passat, que tantes i tantes coses han canviat, miro endarrera i m’adono que aquells foren uns anys molt bons que, per desgràcia, mai més tornaran.
Els problemes començaren el dia que l’àvia Enriqueta decidí morir-se. Sempre ens havia dit que ella no es moriria pas fins que no hagués fet tot el que volia fer en aquest món i que, com que n’hi havia tantes de coses que encara li quedaven per fer, tindríem àvia per anys. Era una dona remenuda i esprimatxada d’un nervi exagerat. Ella mai semblava tenir una estona per perdre, sempre tenia les mans ocupades, ja fóra fent ganxet, remenant cassoles o pelant faves. A les nits d’hivern, quan la familia arremolinada entorn del foc, mirava una estona la televisió per enganyar el fred, ella mai volgué mirar-la dient que era un pèrdua de temps, una manera ben enze d’entabanar-nos i tenir-nos ben distrets mentre la feina quedava per fer, tot i que, de tant en tant, els ulls la traïen, se li quedaven fixes a la pantalla i la mitja s’aturava. Llavors algú de nosaltres li dèiem, “àvia, que esteu mirant el televisor?” i ella, sorpresa amb les guàrdies baixes, es posava tota nerviosa i reprenia accelarada la mitja fent un gest de menyspreu cap al televisor i pretenent conservar la dignitat mentre tots rèiem per sota el nas.
Fins que un dia, tornant d’una llarga passejada pel bosc amb el gos de la familia, la veiérem ensopida, moixa i amb poques ganes de xerrar. Li preguntàrem si es trobava bé, si volia prendre alguna tisana per refer-la una mica (referint-nos a un bon vas del vi de missa que ella tan gustosament degustava), però ens digués que estava un xic cansada i que preferia anar a fer una petita becaina abans de l’hora de sopar. Era la primera vegada en tota la meva vida que sentia a l’àvia Enriqueta dir que estava cansada i em vaig témer el pitjor. Efectivament, hores després ja era ben morta.
Dos dies més tard l’enterràrem i a l’esglèsia aparegué l’oncle Francesc amb un llarg cotxe de luxe i una jove dona aferrada al braç. Feia molts anys que ningú en sabia res d’ell ni tampoc en volien saber res. La mare deia que era una mala bèstia, que només vivia pels diners i que no es preocupava de res ni de ningú. Tothom es preguntà com s’havia assabentat de la mort de l’àvia i què diantres hi feia allí si mai havia mostrat cap mena d’interès per la familia. Però guardar les aparences s’imposava i tots callàrem i simulàrem ser una gran familia ben avinguda no fos cas que les dones de l’esglèsia diguessin el contrari. Fóu després de l’enterrament, un cop les llàgrimes del cementiri es calmaren, que un foraster vestit amb una elegant americana i fosca corbata ens vingué a buscar i, presentant-se com al notari que s’encarregava dels papers de l’àvia Enriqueta, ens reclamà la nostra presència en una reduïda oficina del despatx del jutge de pau del poble. Tot semblà tan misteriós llavors, ningú sabia que l’àvia Enriqueta tingués un notari particular, per què el necessitava ella si la seva vida era tan tranquil·la a pagès?
I, tanmateix, resultà que l’àvia Enriqueta ens amagava molt més del que nosaltres hauríem pogut imaginar mai.
Nerviosos —tant que ens oblidàrem de l’oncle Josep que s’havia distret a explicar les darreres aventures a la fàbrica a les joves filles dels veïns— escoltàrem com el senyor notari llegia un testament firmat per l’àvia tres dies abans, just abans de morir, aparentment a la ciutat. La mare, que no n’hi passava cap per alt, digué que aquell document era fals, que l’àvia Enriqueta en feia d’anys que no hi anava a ciutat i que, concretament, aquell dia no havia sortit de casa més que per treure a passejar el gos. I tots assentírem i ens admiràrem una vegada més de l’astúcia de la mare. El notari ens digué que ell mateix s’havia reunit amb l’àvia Enriqueta en el seu despatx a la ciutat i que, efectivament, el gos de la familia l’acompanyava. Ens digué que ella havia agafat el tren com solia fer un cop cada quinze dies i havia anat a gestionar les seves rendes. La mare s’exclamà: de quines rendes parlava aquell bon home si l’àvia Enriqueta no tenia altra possessió que el vell davantal que rentava a les nits per manca de més roba? Quines rendes podia tenir aquella dona que vivia de manera tan austera? I el senyor notari ens ensenyà els documents. Jo no vaig entendre què volien dir tots aquells papers signats amb tants noms de pobles i de gent desconeguda, però si que vaig veure un parell de xifres tan llargues que no vaig ser-ne capaç de pronunciar el nom.
El pare i la mare obriren uns ulls com plats i es preguntaren com podia ser, d’on havia tret aquella fortuna tan gran l’àvia i per què l’havia mantingut amagada durant tots aquells anys. Però el senyor notari no en coneixia els detalls, ell només sabia els números i el que hi deia en el testament.
En aquest punt l’oncle Josep entrà nerviós al despatx. A través d’un veí tafaner s’havia assabentat de la privada reunió que manteníem i, en tant que membre de la familia, se sentí violentat per haver sigut deixat de banda. Entrà reclamant el seu dret a saber què estava passant allà dins, però tan bon punt veié l’oncle Francesc callà de cop i, entre dents, murmurà: “res de bo si ell hi està pel mig.” L’oncle Francesc, malgrat sentir-lo, no digué res, fóu la mare qui parlà, enllaminada per tants diners, li demanà al senyor notari que continués llegint el testament mentre l’oncle Josep agafava una cadira i s’asseia just al meu costat.
D’aquell testament en sapiguérem que l’àvia Enriqueta havia estat casada amb un altre home abans de trobar l’avi, que amb ell havia tingut tres fills, l’oncle Francesc, la mare i l’oncle Pau que n’era l’hereu i duia el mateix nom que el pare. Els dos Paus foren agafats com a presoners en temps de guerra i tothom els donà per morts malgrat que els seus cadàvers mai foren recuperats. Un cop acabada la guerra, doncs, l’àvia Enriqueta es quedà sola a la masia amb dos fills encara petits. La mare era massa petita per recordar res, però l’oncle Francesc recordava perfectament qui fóu el seu pare i com es divertia amb el seu germà Pau, però mai ho digué a ningú. Mesos després l’àvia trobà l’avi, era la postguerra i tots dos necessitaven companyia i ajuda. Malgrat no estimar-se en excés, decidiren casar-se pel bé dels fills d’ella. Amb els anys arribaren l’oncle Josep i la tieta Angelina que morí jove d’un atac de meningitis deixant la familia amb tres fills, l’oncle Francesc, la mare i l’oncle Josep. Però l’oncle Francesc sempre fóu el preferit de l’àvia, li recordava molt al seu primer home i això provocava nombroses confrontacions amb el gelós avi Siset.
Però la vida a pagès té la qualitat d’anar passant, d’anar fent sense cap pressa, però sense mai aturar-se tampoc, de manera que els fills creixeren i, tan bon punt l’oncle Francesc cumplí els 16 anys, l’avi Siset el féu fora de casa. De nit, d’amagat de tothom, el posà en un tren i li omplí la butxaca amb diners fent-li jurar que mai més tornaria a casa mentre ell visqués si no volia rebre una bona pallissa. I l’oncle Francesc resultà ser o bé un home de paraula o un esporuguit de mena i marxà a la ciutat on esdevingué un profitós home de negocis i mai més tornà.
L’àvia passà mesos malalta de mort al llit, patint de dia i nit pel seu estimat Francesc fins que un dia una monja que havia anat a ciutat a comprar partícules li explicà com, de casualitat, s’havia trobat amb l’oncle Francesc i que ell estava bé, que estava visquent a ciutat i fent d’aprenent en una oficina. L’àvia se n’alegrà tant que abandonà el llit immediatament i marxà a ciutat per trobar-se amb ell. Des de llavors, cada quinze dies, puntual, l’àvia fugia d’amagat a ciutat per passar una tarda amb el seu fill. L’avi Siset mai ho descobrí. Nosaltres tampoc.
Amb el temps, l’oncle Francesc, de tants diners com féu, i no tots ells totalment declarats, li proposà a l’àvia de comprar propietats utilitzant el nom d’ella i així iniciaren una peculiar societat immobiliària a través de la qual, amb els anys, havien recaudat tots aquells diners que jo havia vist en el testament.
El pare i la mare es miraren esmaperduts. Com podia ser que aquella dona que sempre estava per casa els hagués pogut amagar aquelles gestions i escapades durant tants anys? Però l’oncle Josep els féu callar i, interessat ara que en sabia una mica més del motiu de la reunió, demanà al senyor notari que continués llegint el testament, i ell així ho féu.
Quan l’avi Siset morí anys més tard, l’àvia Enriqueta descobrí, amb ràbia, que ell li havia deixat la masia al seu únic fill viu, l’oncle Josep.
“Com?” saltà aquí l’oncle Josep sorprès pel nou rumb que havien pres les notícies. “Què vol dir això... que la masia és meva?” però la mare el féu callar i li digué que segurament es tractava d’algun error, que el senyor notari ens ho aclariria immediatament. Però no era cap error, la darrera voluntat de l’avi Siset, signada per ell i el jutge de pau del poble, concedien la propietat de la masia i tots els seus terrenys a l’oncle Josep un cop l’àvia Enriqueta faltés.
De sobte ens trobàrem sense llar, el que havia sigut casa nostra durant tants anys ens era pres d’aquella manera per un absurd document. Ara que l’àvia era morta, estàvem a la mercè de l’oncle Josep. Ells ens mirà i ens digué que no havíem de patir pas, que ja arribaríem a algun acord, que sempre ens podria llogar la propietat si no trobàvem res millor, i jo, que el tenia tan a prop, vaig haver d’aguantar-me les ganes de ventar-li una bona bufetada.
Però el testament encara no s’havia acabat. El mateix dia que l’àvia morí, ella firmà les darreres clàusules del text, ella mateixa en dictà els darrers punts, allò que li mancava per fer en aquest món.
En tant que havia observat la voràgine constructiva, l’ambiciós tarannà de l’oncle Francesc i tots aquells involucrats en l’especulació immobiliària, l’àvia havia deixat per escrit el seu explícit desig que la masia familiar no pogués ser mai enderrocada ni modificada sinó que havia de ser preservada tal i com estava, amb tots els seus terrenys intactes i en bon estat. L’oncle Josep en seria el propietari i curador, però els terrenys i l’edifici serien regulats per la cooperativa agrícola de la vila.
“Què vol dir això?” cridà l’oncle Josep, “ que la casa és meva però que no la puc vendre?”
“No,” respongué el notari, “la casa és seva i de vostè en depèn preservar-la exactament com està ara, vinyes i sembrats inclosos.”
Jo no ho vaig entendre llavors però veient la cara afligida de l’oncle Josep vaig adonar-me’n que no es tractava pas de res de bo. Anys després ho vaig copsar perfectament: l’àvia Enriqueta havia condemnat a l’oncle Josep a retornar a la masia i a la vida de pagès.
Seguidament el testament especificava que tots els guanys i diferents propietats que havia obtingut l’àvia gràcies a les dubtoses gestions de l’oncle Francesc havien de passar a mans de les dues úniques nétes que tenia: la meva germana i jo; que els diners haurien de ser utilitzats per garantir-nos una educació universitària digne i que els pisos els podríem habitar si mai decidíssim provar sort a la ciutat; mentrestant, en tant que encara érem massa joves per disposar dels diners legalment, els pares en podrien fer un adequat us sota l’escrutini del senyor notari. “I això és tot,” sentencià el senyor notari. I quina cara de ràbia posà l’oncle Francesc quan, repicant la porta, marxà sense dir-nos res, quins renecs sortiren de l’oncle Josep i quina boca tan badada se li quedà a la mare, potser perquè no entenia per què nosaltres havíem d’estudiar i fugir de la vida domèstica domesticada, o potser perquè se n’adonà que allò era precísament el que ella més hauria desitjat fer si l’avi Siset no li ho hagués prohibit.
La vida és ben curiosa, hi ha gent que pateix sempre pels diners, per la manca d’ells o per voler-ne més i més; n’hi ha d’altres que es veuen forçats a fer allò que no desitgen i la ràbia i la frustració fa que passin aquesta condemna a tots aquells que els envolten; ben pocs, però, semblen ser feliços, ben pocs semblen tenir ganes de seguir endavant; n’hi ha ben pocs com l’àvia Enriqueta.
