l'escola mixta
Per primera vegada a la història del poble, l’escola fou mixta.
Després d’inacabables reunions amb pares, bisbes i demés assessors —que potser no hi tenen cap veu ni vot, així com tampoc cap interés especial pel tema, però sempre està bé que siguin consultats perquè es veu que vesteix molt—, doncs es decidí que l’escola del poble no podia ser menys que les dels pobles veïns que ja en feia d’anys que havien enderrocat les gruixudes tàpies que separaven l’escola de nens de l’escola de nenes.
Malgrat les exclamacions dels més ancians i els més conservadors, la majoria decidí —més per inèrcia que per voluntat— que el poble ja havia fet massa el ridícul i que era hora de fer un pensament: fos com fos, però calia adaptar-se als temps moderns. Encara que a ningú li agradessin aquells temps, per més moderns que fossin.
El senyor Jacint, el paleta del poble i pare d’en Mateu l’escolanet, fou cridat per transformar l’escola del poble en una escola de ciutat.
Amb la masseta a la mà i ajudat per tots i cada un dels deu o dotze fills que tenia, tots mascles i tots de mares diferents (encara que en aquest tema escabrós tampoc no cal endinsar-nos-hi massa, ni tampoc que els fills se n’assabentin, per tant, discreció, sisplau), el senyor Jacint començà a picar.
—Abans de construir, primer s’ha de destruïr —instruïa el senyor Jacint als seus fills.
I ells cuitaven a agafar també una masseta i copejaven a tort i a dret que era digne de veure. N’hi posaven tanta, d’il·lusió, que més d’un es temé que aquella mainada, a qui la gana els havia fet murris com guilles, volgués enssorrar l’escola per no haver d’anar més a estudi.
—I ca! d’estudiar no se’n deslliuraran pas aquests bergants, que de treballar ja els hi arribarà prou l’hora! —responia el senyor Jacint als neguits dels vorapassants.
I ja fos perquè aquella gent era de bona jeia o perquè en el fons això d’anar a l’escola no ho acabaven d’entendre perquè ells no hi havien pas anat i ben bé que els hi havia anat això de viure, doncs qui més qui menys s’acontentava amb la resposta.
Però com picava aquella mainada!
Escardalencs a no poder més, magres fins al moll de l’os, tot eren nervi aquells marrecs. Cada embestida semblava ser més forta i més precisa que l’anterior. Cada cop més virulent i feridor.
“Renoi com piquen! A veure si serà veritat això que volen enssorrar l’escola?” es preguntava el senyor Jacint tot eixugant-se la suor del front amb un negre mocador (no per decisió estètica, sinó per brutícia) i intentant recuperar un alè que feia estona l’havia abandonat.
Fins que:
—Que us trobeu bé, pare?
—Sembleu cansat... per què no descanseu una estona?
—Vos ja no esteu per aquestes embestides...
—Segui, segui, que nosaltres ja anem fent...
—No es vulgui pas fer el valent que després passa el que passa...
i tantes més exclamacions li feien els fills, que el senyor Jacint, ferit allà on dol més als homes (l’orgull) recuperava la masseta i copejava amb major força tot afirmant no haver-se aturat per manca de forces, sinó per reflexionar sobre la millor estratègia a seguir.
—Perquè de picar tothom en sap, ara, convé fer-ho amb cap. I això ja costa més.
I tots assentien admirats de la intel·ligència del seu pare. Tots, esclar, llevat d’en Mateu. El més escarransit de tots, però també el més viu. El contacte dominical amb el mossèn li havia ensenyat que no tot és tal i com sembla; que darrera la sotana s’amaga un home de carn i ossos i això tothom sap quins problemes comporta. Però un pare és un pare i no estaria bé que un fill tan poca cosa l’escarnís davant de tothom. Malgrat poder parlar, en Mateu callava. Ara, això sí, ja el podia tractar amb respecte o bé ell destaparia la caixa dels trons!
I entre aquest vaivé d’emocions callades, la paret, la barrera real i moral entre ambdues escoles, anà desapareixent lentament i, amb ella, aquell estiu calurós, el darrer estiu d’infantesa natural de dos infants del poble, en Josep i la Marta, que aquell mateix setembre entraven al regne de l’escola, de la rutina, de l’encaminament estandaritzat, per primera vegada.
Però això ells encara no ho sabien. Jugaven. Distrets. Absents. Alegres. Passaven els matins al parc, perseguint papallones amb les seves mans mantegoses i les cames de plastilina fosa. I cridaven. I reien. Reien molt, gaudien aquella infantesa despreocupada i totalment deslliurada d’obligacions i mal de caps. A partir del setembre, les rialles escassejaren.
En Josep, aferrat a les faldilles de la seva mare, plorava perquè no volia que el tanquessin en aquell centre fosc i humit. La Marta, amb mirada múrria i desconfiada, fitava els companys que entraven a l’escola tot tantejant el terreny. I el senyor Jacint, que assegurava que li havien pres una part de l’estiu perquè era impossible que el setembre ja hagués arribat, enllestia a la correcuita una feina inacabada mentre els seus fills, bruts encara de pols i ciment, s’asseien tots junts en un mateix banc tot esperant l’arribada del senyor professor.
Com que no havien arribat a marxar mai de l’escola durant aquell estiu, ells foren els primers a seure, en el tercer banc de l’esquerra, ben lluny de l’esquerdada paret on el seu pare encara treballava perquè això sí que ho tenia el senyor Jacint: era tossut com una mula i quan es proposava quelcom, ho havia de fer, de totes totes.
Mica en mica, arribaren els demés nens del poble i s’assegueren vergonyosament als bancs. Perquè això ja ho té l’escola: intimida fins i tot als més agosarats; acalla disbauxes i disbarats. Encara que només sigui per uns breus instants, abans que la vergonya fugi cames ajudeu-me i la més esbojarrada rauxa s’apoderi de tots.
Hi havia canalla de totes les edats i condicions perquè aquella era la única escola del poble i, com a l’hora de morir, tothom hi era cridat i ningú se’n podia deslliurar. N’hi havia de bruts i deixats, d’empolainats i remilgats; de poca edat i llàgrimes als ulls i de pre-adolescència protuberant amb les hormones sortint per les orelles. I, entre ells, en Josep, plorant encara, perdut per sempre.
I, llavors, entraren les nenes.
Quina escandalera! Quins crits i disbarats es sentiren.
El senyor Jacint, que no es podia creure el que sentien les seves orelles, romangué cara a l’esberlada paret fent veure que treballava. Com si algú hagués pogut treballar amb tot aquell rebombori!
I, finalment, arribà el senyor professor. Repartí quatre bufetades als més esbalotadors i, sense necessitat ni d’alçar la veu, féu callar a tothom.
I ara sí que, meravellat pel silenci, sorprès per la pau tan inesperada, el senyor Jacint no pogué aguantar la temptació de girar-se, encara que discretament, a observar aquella patoleia d’infants que (ai senyor! que anem ben servits) algun dia haurien de tirar el poble endavant.
Fou girar-se i caure-li la masseta al terra, tan gran fou la seva sorpresa:
Tots els nens estaven asseguts, apretats d’allò més, als bancs de l’esquerra. Enquibits amb calçador, amb prou feines atrevint-se a respirar per por d’esqueixar els més-que-forçats bancs. Fins i tot en Josep, que ja al primer dia sobresortí per la seva debilitada estructura i més que poc formada personalitat, es veié forçat a asseure’s al braç dret del banc, mancat com n’estava d’espai per ell aquell seient.
A l’altra banda del passadís, talment com separades per una gruixuda paret inderrocable, seien balderes (per ser-ne moltes menys) les nenes. Insignificants en aquells grandiosos bancs buits, restaven apinyades al centre mateix cercant el suport de les demés companyes sabent-se com se sabien forasteres en aquella aula, en aquella escola de nens on mai abans una nena hi havia posat els peus.
I el pobre senyor Jacint, amarat de suor com estava i amb tots els músculs del cos tant adolorits que ni unes bones fregues amb aigua de romaní li podrien apaivagar el dolor, no pogué evitar d’exclamar:
—I per això tanta feina?
Perquè el que ell no sabia és que de parets i murs en cauen cada dia, però les costums imposades de vegades ni un terratrèmol les pot somoure.
