fusta d’encarregat
El meu encarregat és un tarambana. No, un dèspota. No, un tirà... una mica de tot, vaja. Només fa dues setmanes que el pujaren de categoria. Abans ell era un de nosaltres. Era un treballador normal que procurava escaquejar-se tant com podia, exactament igual que tots i cada un de nosaltres fem a la fàbrica. Solia arribar un minut abans de l’hora de començar, fitxava i després anava, lentament, a canviar-se de manera que, inevitablement, acabava sempre començant uns deu minuts més tard. A l’hora de plegar era sempre dels primers de marxar. Fugia dissimuladament, amb l’excusa d’anar al lavabo, i es canviava ràpidament. Era d’aquells que sempre els trobaves a punt per marxar esperant que el rellotge de fitxar marqués l’hora.
Era un treballador bastant mediocre, lent, incompetent i desendreçat. Sovint nosaltres havíem d’acabar les tasques que ell deixava a mitges per manca de temps, o de ganes, i desar els aparells que ell havia abandonat en llocs inadequats.
Certament no era el millor treballador, de fet, si hem de ser totalment sincers, potser n’era un dels pitjors. Solia oblidar-se que, de tant en tant, convenia treballar en equip i ajudar-nos els uns als altres i, en canvi, ell treballava per lliure i ens deixava a la resta les feines més complicades o desagradables amb l’excusa que ell estava engrescat amb una altra tasca que no podia abandonar.
Era un treballador d’aquells que demanen cigarretes als companys dia rera dia però que mai n’ofereixen a canvi perquè estan intentant deixar-ho i han decidit no comprar més tabac. Un d’aquests treballadors que no és que hagin deixat de fumar, sinó de comprar tabac, vaja.
A més, era un treballador del qual no et podies fiar. Solia mantenir-se absent de les nostres converses, de les nostres més que justificades queixes i pretenia no escoltar res del que dèiem, però en més d’una ocasió el sorprenguérem explicant, amb tota mena de detalls, les nostres converses a l’anterior encarregat. Perquè amb ell sí que parlava. Era un d’aquells treballadors que no treballa, sinó que respatlla.
Era un treballador dels pitjors que hi poden haver, gandul, esquerp, incompetent, impuntual i bocamoll. No ens estranyà gens que l’ascendissin: tenia fusta d’encarregat.
El meu encarregat és un tarambana. No, un dèspota. No, un tirà... una mica de tot, vaja. Només fa dues setmanes que el pujaren de categoria. Abans ell era un de nosaltres. Era un treballador normal que procurava escaquejar-se tant com podia, exactament igual que tots i cada un de nosaltres fem a la fàbrica. Solia arribar un minut abans de l’hora de començar, fitxava i després anava, lentament, a canviar-se de manera que, inevitablement, acabava sempre començant uns deu minuts més tard. A l’hora de plegar era sempre dels primers de marxar. Fugia dissimuladament, amb l’excusa d’anar al lavabo, i es canviava ràpidament. Era d’aquells que sempre els trobaves a punt per marxar esperant que el rellotge de fitxar marqués l’hora.
Era un treballador bastant mediocre, lent, incompetent i desendreçat. Sovint nosaltres havíem d’acabar les tasques que ell deixava a mitges per manca de temps, o de ganes, i desar els aparells que ell havia abandonat en llocs inadequats.
Certament no era el millor treballador, de fet, si hem de ser totalment sincers, potser n’era un dels pitjors. Solia oblidar-se que, de tant en tant, convenia treballar en equip i ajudar-nos els uns als altres i, en canvi, ell treballava per lliure i ens deixava a la resta les feines més complicades o desagradables amb l’excusa que ell estava engrescat amb una altra tasca que no podia abandonar.
Era un treballador d’aquells que demanen cigarretes als companys dia rera dia però que mai n’ofereixen a canvi perquè estan intentant deixar-ho i han decidit no comprar més tabac. Un d’aquests treballadors que no és que hagin deixat de fumar, sinó de comprar tabac, vaja.
A més, era un treballador del qual no et podies fiar. Solia mantenir-se absent de les nostres converses, de les nostres més que justificades queixes i pretenia no escoltar res del que dèiem, però en més d’una ocasió el sorprenguérem explicant, amb tota mena de detalls, les nostres converses a l’anterior encarregat. Perquè amb ell sí que parlava. Era un d’aquells treballadors que no treballa, sinó que respatlla.
Era un treballador dels pitjors que hi poden haver, gandul, esquerp, incompetent, impuntual i bocamoll. No ens estranyà gens que l’ascendissin: tenia fusta d’encarregat.
