la història inacabada
Estimada Mireia,
Vet aquí una carta que comença, però que mai s’acaba perquè, de sobte, s’embolica, es confón, un pensament la distreu com ara el record d’aquell dia de primavera que desitjàrem que el sol ens acompanyés en la nostra trobada, ens havia d’il·luminar i amanyagar en el nostre esperat retrobament i havíem de passejar abraçats com férem antuvi pel carrer de la Força i aturar-nos davant les escales de la catedral i, joganers, voler comprovar si efectívament n’eren un centenar els escalons fins al cim per descobrir que els comptes no concordaven i estar temptats de tornar-los a pujar però, sentint-nos defallir, decidir anar a refrescar-nos al Campus, per recordar vells temps, per rememorar velles històries; però que, en canvi, el dia es llevà ennuvolat i la pluja no trigà en aparèixer desballestant les nostres il·lusions... i confonent-me una vegada més.
Vet aquí una carta que ja ha començat i que les confusions l’aturdeixen, els records l’assalten, el passat mal viscut, les hores perdudes i les alegries manllevades, l’assatgen. Una carta que reclama ser escrita, que vol ser preservada i disseminada, com l’amor que ens perjuràrem en silenci sota les voltes de la Plaça Independència i que segellàrem amb aquell primer i únic bes. Ho recordes? Feia calor, tu t’havies llevat el roig jersei de màniga llarga i el portaves, balandrejant, lligat a la motxilla. D’això ara ja en fa masses anys, masses coses han passat des de llavors...
Vet aquí una carta que em retorna, que reclama ser iniciada, que brama ser narrada i que, certament, jo vull fer-ho, però els records, el dolor que dins meu desperta aquest rememorar agosarat del passat és tan gran que no puc prosseguir. M’he d’aturar. He de cercar aire. He d’obrir la finestra, com aquell dia que em convidares al teu pis, era el mes de juliol i Girona bull a l’estiu. Recordo el teu petit ventilador lluitant en va per combatre la xafogor que amarava els nostres cossos. Dinàrem una refrescant amanida de pasta i crec que ens acabàrem l’ampolla de vi negre. Fou una molt bona tarda. Fent el cafè (recordes el gust del cafè que sortia d’aquella ennegrida cafetera?) descobrírem que no tenies glaçons i ens trobàrem prenent el líquid roent en comptes del refrescant tònic que anhelàvem. I com suàrem! I la finestra del teu pis estava trencada. Digueres que feia setmanes que el propietari us havia promès de venir a arreglar-la però que sempre us donava llargues. Però la calor era tan forta aquell dia que decidírem forçar-la. Tots dos empenyérem amb força, tots dos conjuntament, i l’obrírem: quina fresca brisa ens acaronà la cara! Després, però, em digueres que a la nit no la vas poder tancar, que s’omplí el pis de molestos mosquits, que vas haver de trucar a un manyà a mitja nit per a que te l’adobés, que tu vas haver de pagar la factura...
Vet aquí una carta que comença, és la història d’un amor que mai arribà a créixer, d’una amistat sadollada, d’un pas endavant que no ens atrevírem a realitzar. Hi hagué un bes, però fóu inesperat, accidental, incòmode en excés: la nostra separació. És la història d’una relació que mai establírem i que ara els anys em reclama amb cruel insistència. És la nostra història d’amor, Mireia, la que el temps no ens concedí.
Amb esperança,
octubre
