la parada de dolces
Ens prometérem amor etern a la vora del riu. Creuant el rogenc pont de ferro, ens juràrem respecte, fidelitat i companyonia. Caminàrem estretament abraçats Santa Clara avall fins arribar a la Plaça Independència. Era un agradable dia d’abril. De sobte tot semblava tenir un cert sentit. Ens miràvem als ulls i somréiem de complicitat. Alguns comerciants s’avançaven a Sant Jordi i ja havien disposat les seves provisionals parades de llibres a la plaça. Distrets, afalagats per l’amor trobat, passejàrem entre els llibres. De tant en tant, un títol o bé un enquadernat conegut ens cridava l’atenció i, discretament, movíem la parella vers el llibre en qüestió. L’altra s’esperava, pacientment, a que acabéssim. L’amor és donar i rebre. Més tard es capgirarien els papers.
A l’extrem esquerra de la plaça, just al costat del quiosc permanent, hi havia una parada de dolces. Llaminadures, regalèssies, ametlles garrapinyades, fins i tot rosats cotons de sucre fets a l’instant. La olor era tan embriagadora, tan suggerent, que ella, moguda pel femení impuls de l’encís dels sentits, m’arrossegà —barroerament— vers aquella parada. Em vaig veure obligat a deixar el llibre que estava fullejant amb fruïció davant la ferotge mirada desconfiada del llibreter i les insistents estrebades d’ella. Pensí que després tornaria i el compraria. Més tard, però, ja no hi era: s’havia esfumat com tantes altres coses aquell dia.
L’encarregat de la parada de dolces era un home xerraire d’uns cinquanta anys de complexió quadrada, mans brutes i marcat accent castellà. Insistent li oferia a ella atractives i oloroses potingues que li feien la boca d’aigua només d’imaginar-les. Mentrestant, jo m’estava allà retingut observant neguitós el meu llibre, desvalgut entre tants d’altres. Orfe inesperat que jo no desitjava que trobés altra llar que la meva.
Un tub de gelatina vermella, dues regalèssies vermelles, també, un pot de pòlvores pica-pica, un parell de xupa xups i un grapat de gominoles de cridaners colors. Total, 4.76€ que vaig haver de pagar jo. Uns donen i altres reben. Uns donen i els altres reben, em repetia, malgrat intuïr que sempre seríem els mateixos els que donaríem i els mateixos els que rebrien.
Així, amb una bossa plagada de llaminadures, ella em mirà cofoia, ben bé com una nena petita i em preguntà si m’ho estava passant bé i, abans de possibilitar la meva resposta, ella em digué que ella sí que s’ho estava passant molt bé. I no em sorprengué. S’havia omplert les butxaques de dolces que ni tan sols m’oferí, i a més de gratis. Però vaig callar. Era la nostra primera trobada i no em semblà convenient retreure certes coses. I, la veritat, en mala hora vaig tenir tant seny! Ara ja en fa cinc anys d’aquell dia, la promesa d’amor ha esdevingut una cruel maledicció: les meves butxaques estan buides de tantes dolces, joies, perfums, sabates, bosses de mà, cremes per la cara, pels peus, per les mans, per l’esquena, per les cutícules, per l’estòmac, per les arrugues, pels cabells cremats, pels llavis assecats... com he comprat. Ara ja no entren llibres a casa, només bosses de la compra i factures de la tarjeta de crèdit.
Si això és amor, des d’aquí vull presentar una queixa formal contra tots els llibres i pel·lícules romàntiques que m’han entebanat!
Ens prometérem amor etern a la vora del riu. Creuant el rogenc pont de ferro, ens juràrem respecte, fidelitat i companyonia. Caminàrem estretament abraçats Santa Clara avall fins arribar a la Plaça Independència. Era un agradable dia d’abril. De sobte tot semblava tenir un cert sentit. Ens miràvem als ulls i somréiem de complicitat. Alguns comerciants s’avançaven a Sant Jordi i ja havien disposat les seves provisionals parades de llibres a la plaça. Distrets, afalagats per l’amor trobat, passejàrem entre els llibres. De tant en tant, un títol o bé un enquadernat conegut ens cridava l’atenció i, discretament, movíem la parella vers el llibre en qüestió. L’altra s’esperava, pacientment, a que acabéssim. L’amor és donar i rebre. Més tard es capgirarien els papers.
A l’extrem esquerra de la plaça, just al costat del quiosc permanent, hi havia una parada de dolces. Llaminadures, regalèssies, ametlles garrapinyades, fins i tot rosats cotons de sucre fets a l’instant. La olor era tan embriagadora, tan suggerent, que ella, moguda pel femení impuls de l’encís dels sentits, m’arrossegà —barroerament— vers aquella parada. Em vaig veure obligat a deixar el llibre que estava fullejant amb fruïció davant la ferotge mirada desconfiada del llibreter i les insistents estrebades d’ella. Pensí que després tornaria i el compraria. Més tard, però, ja no hi era: s’havia esfumat com tantes altres coses aquell dia.
L’encarregat de la parada de dolces era un home xerraire d’uns cinquanta anys de complexió quadrada, mans brutes i marcat accent castellà. Insistent li oferia a ella atractives i oloroses potingues que li feien la boca d’aigua només d’imaginar-les. Mentrestant, jo m’estava allà retingut observant neguitós el meu llibre, desvalgut entre tants d’altres. Orfe inesperat que jo no desitjava que trobés altra llar que la meva.
Un tub de gelatina vermella, dues regalèssies vermelles, també, un pot de pòlvores pica-pica, un parell de xupa xups i un grapat de gominoles de cridaners colors. Total, 4.76€ que vaig haver de pagar jo. Uns donen i altres reben. Uns donen i els altres reben, em repetia, malgrat intuïr que sempre seríem els mateixos els que donaríem i els mateixos els que rebrien.
Així, amb una bossa plagada de llaminadures, ella em mirà cofoia, ben bé com una nena petita i em preguntà si m’ho estava passant bé i, abans de possibilitar la meva resposta, ella em digué que ella sí que s’ho estava passant molt bé. I no em sorprengué. S’havia omplert les butxaques de dolces que ni tan sols m’oferí, i a més de gratis. Però vaig callar. Era la nostra primera trobada i no em semblà convenient retreure certes coses. I, la veritat, en mala hora vaig tenir tant seny! Ara ja en fa cinc anys d’aquell dia, la promesa d’amor ha esdevingut una cruel maledicció: les meves butxaques estan buides de tantes dolces, joies, perfums, sabates, bosses de mà, cremes per la cara, pels peus, per les mans, per l’esquena, per les cutícules, per l’estòmac, per les arrugues, pels cabells cremats, pels llavis assecats... com he comprat. Ara ja no entren llibres a casa, només bosses de la compra i factures de la tarjeta de crèdit.
Si això és amor, des d’aquí vull presentar una queixa formal contra tots els llibres i pel·lícules romàntiques que m’han entebanat!
