la pèrdua
No deu fer gaire que l’han portat. Tinc un d’aquells dies...
Hi ha una senyora de la meva edat a la barra. Bé, la meva edat... segur que ella diria que és molt més jove. Ja les conec jo a les senyores: amb la seva edat no s’hi juga. Pobre de tu que cometis l’error d’encertar quants anys tenen! Et retiraran la parla de per vida.
Ella em mira. Somriu. La conec? Potser sí. Flirteja? Sí. Sí! Qui m’ho havia de dir! Precisament avui que no hi sóc tot, sembla que tindré sort. És una senyora elegant i distingida. Potser m’hi hauria d’apropar. Presentar-me i deixar que el destí faci la resta. Però, i si em rebutja? I si el seu somriure no vol dir res? I si només m’ho he imaginat... per què recordo el seu somriure i no recordo quants fills tinc? I nets? No... jo no n’he tingut mai de nets... o sí? No ho sé... avui sembla que no me’n sortiré. Més val no intentar-ho. Millor crear noves memòries. Sí. Què hi puc perdre? Si em rebutja, d’aquí tres minuts ho hauré oblidat. Alguna cosa de bona ha de tenir aquesta maledicció. Va. Sí. Estic decidit. M’hi apropo. La saludo. Res a perdre, molt a guanyar... “Hola... em dic Josep.” Ella em somriu. Crec que li agrado. Ep! M’agafa la mà. La cosa va ràpida; som vells i no tenim temps per perdre. Així m’agrada, una dona decidida. La convidaré a prendre alguna cosa i la seduiré fent-me el cavaller.
“Vol prendre alguna cosa, senyora?”
Ella no m’ha dit com es diu: millor, així no oblidaré el seu nom.
“No, Josep... ja es fa tard i hem de marxar”
“Molt bé, però a on?”
