nil, varó, caucàsic, 21 anys
(dissabte, 3.38 de la matinada)
Crec que sento veus… no ho sé… potser… sí… sento veus. De qui? D’on vénen? No veig res. Què diuen? No acabo de... sembla que... “ara es mou” diu una veu. Qui es mou? On sóc... Per què està tot tan fosc? Espera... tinc els ulls tancats. Sí. Ara ho noto: tinc els ulls tancats! Els he d’obrir. Però no puc: pesen molt. He de... per què són tan feixucs? Per què tanta foscor? Per què tantes veus?
(divendres, 10 de la nit)
Sabem que estem vius quan el matí del dilluns ens sorprèn en un llit desconegut. Quan ens vestim a la corre-cuita sense atrevir-nos a mirar al cos immòbil sota els llençols. (Qui és?) (Què va passar?) (El/la conec?) (Ens hem passat la nit follant pels descosits?)
Quan obrim armaris barroerament tot buscant alguna cosa per menjar, sense saber què podem esperar, sense saber quina estranya dieta macrobiòtica-sense-gluten-sense-ferments-sense-additius-sense-grasses-sense-colesterol-sense-vida-sense-plaers pot portar aquell bony a llit.
Quan busquem la porta de sortida d’un pis que no coneixem i la trobem tancada i remenem bols, calaixeres i secreters buscant-ne la clau.
Quan sortim al carrer i la feridora llum solar ens fa tancar els ulls.
Quan tots els carrers ens semblen igualment impersonals i no som capaços de trobar l’autobús que ens porti al centre o el metro que ens apropi a la feina.
Quan no hi ha ningú a prop a qui li podem preguntar on redimoni som i el rellotge ens comença a pesar en el canell.
Quan el dilluns esdevé dilluns i tota la vida del cap de setmana sembla anys enllà, quan no un producte de la nostra imaginació.
Quan arribem a la feina després de pagar una exagerada quantitat a un desaprensiu taxista que detesta tant els dilluns com a nosaltres.
Quan ens asseiem davant l’ordinador.
I tot s’atura.
Estem vius. Però toca hivernar.
Fins al divendres següent.
(divendres, mitjanit)
Les setmanes comencen sempre malament, però acaben sempre bé. Comencen tard i de ressaca. El cap de setmana sempre es fa curt, hi ha tantes coses per fer, tantes experiències per viure i tan poques hores per assaborir-les. Rom amb cola. Cocaïna. Vodka amb Red Bull. Haixix. JB amb llimonada. Bolets al·lucinògens. Cervesa amb tequila. Un Homer Simpson. Un gintònic. Èxtasis. Un mojito. LSD. Una ratafia. Amfetamines...
No. 48 hores no són suficients. El món està mal organitzat. Hauríem de treballar dos dies a la setmana i viure cinc dies. Si la vida són quatre cops de cigala, si hem de treballar per a poder consumir (en tots els sentits de la paraula), aquesta és la única proporció que té sentit. Qualsevol altra distribució de la setmana és injusta i incoherent. I que no ens enganyin amb la cantarella sobre la recompensa de l’esforç, la gratificació del sacrifici i demés insensateses. Mentides i enganys és l’únic que són! Esclavatge legalitzat. Perquè només una cosa està clara, i qui no ho veu és perquè no vol: en aquest món nostre tan just, igualitari, imparcial, tolerant, políticament correcte i demés ximpleries hipòcrites que queden molt bé damunt del paper, no es premia a aquell que més s’ho mereix, aquell que més hi toca, aquell que més s’hi esforça, aquell que més val, aquell que té més mèrit... no. En aquest món nostre només es premia la mediocritat. I si no em creus, mira al teu voltant. Qui fa d’alcalde? Qui és l’encarregat del magatzem? Qui és la responsable de producció? Qui és el cap de policia? Qui és el director de l’escola? Qui és el gerent de l’empresa? Doncs no pas els més aptes, sinó els més fàcilment modelables. Els més obedients.
I aquests individus mediocres, incapaços de raonar per ells mateixos, incapaços de fer una passa sols i molt menys decidir què és el millor pels demés, doncs aquests titelles són els que ens organitzen la vida. Ep, i no t’ho perdis, encara els hem de donar les gràcies! Sense ells es veu que estaríem perduts. Vagaríem orfes pel món, sense rumb ni timó. Estaríem perduts de valent i no sabríem pas cap on anar.
Doncs gràcies per guiar-nos vers aquesta vida tan rica, agradable, calmada i gratificant. Gràcies per portar-nos per tan bon camí. Sí, gràcies. Gràcies i no us passegeu gaire per davant nostre que la paciència té un límit i fins i tot l’ase més castrat pot treure una puntada de ràbia que escalabrarà al més poderós!
(divendres, 3.45 de la matinada)
M’agrada el teu escot. M’agrada molt. T’he de dir que en general m’agraden els escots, ho reconec... és el primer que veig en una dona, però el teu m’agrada més que cap altre. L’he vist de lluny. D’entre tots els que corren per aquí avui: els generosos, els curiosos, els misteriosos, els que prometen, els blancs, els negres, els pigallats, els voluminosos, els incipients, els adolescents i els de mitjana edat, d’entre tots ells, el teu ha captat la meva atenció. I no saps pas com! Els ulls se m’hi en van. I perdo el nord. Ho reconec. A vegades, perseguint escots anònims perdo el nord. Alguns cops l’escot es converteix en una nit de sexe anònim, de suors i sordidesa. D’altres, la gran majoria —per què enganyar-te—, es transforma en plantofada, renec, o simple però mortífera ignorància. Tan de bo els escots fossin de domini públic. Tan de bo no anessin tan fortament units a aquesta caixa de crits i gemecs que sou les dones. Ep, que no ho dic pas per tu, eh! Que quedi clar. Però és que de vegades em plantejo que la ciència encara no ha evolucionat prou perquè encara hem d’aguantar la vaca per a poder gaudir de la llet...
(dissabte, 7 del matí)
Em poso al llit i penso que ben poques coses tenen sentit. Plou? Doncs que plogui! Neva? Massa poc! El despertador sona i l’aturo: no vaig pensar en desconnectar-lo. Tampoc m’esperava venir a dormir a casa, però una mala nit la pot tenir qualsevol.
No tinc son. Mai en tinc quan em poso al llit. No tinc ganes de llevar-me tampoc. Romancejo. Deixo que els ulls s’acostumin a la minsa claror d’un nou dia. Un dia nou tan vell com els altres. Per a què llevar-se?
Els cotxes ja corren pel carrer de casa. Els clàxons també. Algú fa tard i no s’ho pot permetre. Tots tenim els culs llogats i no podem seure quan volem. No tenim pressa, però ens en posen. Ens empenyen a córrer. Ens forcen a anar de bòlit i ho fan tan bé que ens ho acabem creient. Ens convencen que no hi ha temps per a perdre, que hi ha feina a fer, que el temps és or o d’alguna matèria fins i tot millor, que no ens podem permetre de malbaratar-lo. Sí. Els motors ja ronquen. Els renecs i les cigarretes també. Tot són presses. De bon matí. I jo ho escolto des del llit estant. A mi que no m’hi busquin allà baix. La vida no és això.
I, en el fons, ells també ho saben.
(dissabte, 9 del vespre)
Sé com comencen les nits, però mai em puc imaginar com acabaran, depèn de qui em trobi, depèn de què em prengui. M’he acostumat a llevar-me en llits desconeguts al costat de gent desconeguda. Gent que, majoritàriament, no recordo haver vist mai abans en la meva vida: així de poc selectiu sóc a l’hora de satisfer els meus instints! Em desperto al costat de cossos anònims que, per respecte, no desperto quan marxo de puntetes. I si, per mala sort o per barroeria, alguna d’elles es desperta, doncs llavors sí que tot esdevé frenètic. Cames ajudeu-me i a esquivar tota mena d’objectes contundents que em sobrevolen. Perquè es veu que hi ha qui relaciona sexe amb sentiments; un clau fred, físic, precipitat, a desgana i mal fet, amb l’amor i l’estima. Hi ha gent que està tan necessitada d’amor que el veuen a tot arreu.
És ben bé que hi ha d’haver de tot en el món. I a mi em sembla que sempre em toquen els pitjors espècimens. Vull dir que jo no sóc una mala persona ni res d’això. Ep, no rieu! Que les virtuts es mesuren en contrast i, comparant amb d’altres, no sóc pas el pitjor. Vull dir que no he matat a ningú, només robo als més rics, als supermercats, a les grans cadenes comercials, però qui no ho fa? (o qui no ho faria si tingués l’oportunitat?) Segueixo la roda del capitalisme… què més es pot demanar d’una persona? De debò, què més he de fer per a que m’aixequin una estàtua a la plaça de l’ajuntament o em dediquin un carrer, encara que en sigui un de mala mort, de pudors de pixats i de xeringues usades?
I el millor és que es veu que encara hem de donar les gràcies! “Que n’hi ha que estan molt pitjor que nosaltres” em diuen, que “n’hi ha molts que no tenen feina”, que “m’he de sentir afortunat per ser tan privilegiat”, doncs no sé pas de què collons m’estan parlant!
És un privilegi haver de treballar 50 hores setmanals?
És un privilegi cobrar 1.000€ per tantes hores de la nostra vida i haver-ne de llençar 700€ en el lloguer d’un pis de protecció oficial?
És un privilegi haver de fer hores extres si ens volem permetre un cotxe que resulta que no és un luxe sinó una necessitat perquè sense cotxe no podem anar a treballar?
És un privilegi haver de pagar cents d’euros en factures per la llum, l’aigua, el gas, les escombraries, l’enllumenat públic, els impostos de circulació... segueixo?
És un privilegi quan m’adono que sumant totes les meves factures fixes, aquelles que no em puc treure de sobre, supero en escreix el meu mediocre sou?
És un privilegi haver d’abaixar el cap, aguantar humiliacions, rebaixar-se diàriament davant del nostre encarregat perquè no ens podem permetre quedar-nos sense feina?
De debò sóc tan privilegiat?
(dissabte, 1 de la matinada)
Quan follo m’oblido de tot. M’oblido de qui sóc, com em guanyo la vida, a quina hora m’he de llevar l’endemà, del nom de la persona que tinc al damunt, de la cara del cos que estic penetrant... sí, quan follo m’oblido del món. Per això vaig tan desesperat buscant fàcils desconegudes, miserables amb baixa auto-estima que estiguin disposades a despullar-se per mi, a denigrar-se per mi, a sadollar-se de mi... però avui tinc una nit fluixa. I ja en van dues. No trobo el camí. No trobo la força. Crec que necessito prendre’m un parell de ratlles més si vull arreglar aquesta nit...
(dissabte, 3.40 de la matinada)
Els ulls s’obren: la llum, cares anònimes, el sostre, un fluorescent, el meu cos, pessigolleig, els dits del peu, les mans retornant, la sensibilitat, la forta pudor, la migranya, el cos adolorit, les extremitats pesants, el costat masegat, l’escalfor de la sang a la vora del llavi, el batec de la ferida, la frescor de l’aigua lliscant galtes avall...
Però, què ha passat?
