trobades a l'hostal
Aquell fóu un bon dia, ple de rialles, mirades tendres, secrets compartits i llargues converses. Ens trobàrem a un quart i mig de tres. A sota l’arcada. A la protegidora foscor dels carrers del call. A la silenciosa i comprensiva penombra de les humides edificacions. I ens besàrem. Feia massa que no ens vèiem i, en comptes d’un “hola” ens sobrevingué un desig extrem d’assaborir els llavis de l’altre. Dues, tres, fins a quatre vegades els nostres llàvis s’uniren en llargs i emotius petons. I, amb cada nou bes, la passió creixia encara més. La necessitat d’estar junts, el plaer de tocar el cos nu de l’altre.
Quan, per fi, ens separàrem lleugerament —tot i mantenir-nos fermament abraçats— ens miràrem als ulls en silenci, les paraules eren superflues, obstacles innecessaris. Jo volia estar amb ella i ella volia estar amb mi. Així de senzill. I, aquell dia, finalment, ho havíem assolit. I somriguérem de satisfacció adonant-nos que aquell era el nostre dia. I ens besàrem novament, i romanguérem abraçats durant una llarga estona.
Dues hores després, satisfetes les necessitats físiques, cremades les energies sexuals tan llargament conservades, tan forçadament preservades, ens asseiérem a l’anònima taula d’un desconegut cafè. Lluny, ben lluny de casa nostra. On ningú ens pogués molestar. On ningú ens pogués reconèixer.
Animats per la recomfortant flaire del cafè i el murmuri suau a la distància de la cafetera que semblava no aturar-se mai, iniciàrem una llarga conversa. Un gratificant intercanvi, un agradable compartiment d’emocions. Com ens arribàvem a assemblar! Quantes coses teníem en comú! I, entre paraules i més paraules, un de nosaltres no podia reprimir per més estona l’impuls de besar l’altre i ens interrumpíem corpresos.
Ens sadollàrem de companyia, besos i comprensió. Ella entenia els meus problemes. Jo entenia els seus i, junts, cercàvem solucions per tots ells.
Però les hores passaren. I arribà el moment de separar-nos. Afligits ens abraçàrem amb força —cap dels dos volia deixar anar a l’altre!— i ploràrem llarga estona: per l’alegria retrobada, per la joia compartida aquell dia, però també per la inevitable separació, l’impertinent distanciament.
Ens diguérem adéu entristits. Cap dels dos sabíem quan ens tornaríem a retrobar. Si mai més ho férem. Amb el cap baix i l’agre-dolça sensació d’haver gaudit tant i no voler mostrar el dolor que ens sobrevenia acceleradament, retornàrem als respectius cotxes. Ella marxà primer. Cap al nord, cap a la seva vida de mestressa de casa, de mare de família, de respectuosa veïna i considerada amiga. Jo romanguí una estona a l’aparcament de l’hostal. No volia retornar. Volia fugir cap al nord. Volia anar amb ella. Volia que tots i cada un dels meus dies fossin com aquell que havia viscut.
Quan vaig arribar a casa la Carme posà el crit al cel. M’havia oblidat d’estendre la roba, de rentar els plats i, per sopar, el més calent era a l’aiguera. Em preguntà on havia anat, què havia fet tota la tarda. I jo li vaig dir la veritat: que havia estat feliç. I ella em mirà amb ulls plens d’ira i em vandejà del seu davant amb un nerviós gest de la mà mentre es disposava a fer el sopar.
