una discreta relació
i així, en silenci, amb incomoditat, la resta de la nit anà passant lentament. De tant en tant, incidentalment, el genoll esquerra d’un fregava, perdut, el genoll dret de l’altre. I potser restaven una estona units pels ossuts bulbs. Potser per l’escalfor tan ben vinguda en aquella gèlida nit d’hivern... fins que un dels dos semblava adonar-se del càlid contacte i, apressadament, separava el seu membre del de l’altre. Llavors, enrojolats, creixent la inconveniència de la situació un xic més encara, es giravoltaven al llit cercant-ne els espais buits. I els més feréstecs, també. Els racons obscurs i freds del matalàs que semblaven humitejats a causa de la fredor que es filtrava per la mal segellada finestra de l’habitació. Després, quietut. Forçada quietut. Alguna llambregada ràpida al despertador per descobrir que encara quedaven masses hores per acabar aquella llarga nit, i acte seguit clavaven els ulls al sostre incapaços de dormir. Fins que l’esquena es ressentia i es veien forçats a moure’s novament. Sigilosament, lentament, però amb constància. En més d’una ocasió, els seus moviments els aproparen tant que les dues cares, sensibilitzades en extrem per la foscor, captaren el càlid alè emergent suggerent dels llavis de l’altre.
D’altres, la separació entre ambdós cossos era tan gran que un dràstic abisme glaçat semblava interposar-se entre ells.
Així romangueren durant una, potser fins a dues hores fins que un dels dos s’atreví a parlar. Per incomoditat, per malestar, per defugir d’aquella desagradable situació. Preguntà, malgrat saber-ne perfectament la resposta, si l’altre dormia. No, ell tampoc dormia. Acordaren que cap dels dos podien dormir. N’acusaren als cafès presos, tot i saber que només n’havia sigut un i de bon matí, i els nervis de cara a l’endemà. Exacte, l’endemà era un dia important i el neguit els corsecava per dintre, per això no podien dormir. Satisfets, doncs, per haver trobat una resposta al seu malestar, decidiren provar, de nou, d’atrapar el son. Sense fortuna, però. Passaren cinc carregats minuts i descobriren que potser no era preocupació per l’endemà el que els privava de dormir...
Lentament, com alliberats per fi del pes de la consciència, pretenent, potser, estar dormint, els dos cossos s’aproparen com no s’havien permès de fer durant tota la nit. Suaument, delicadament, l’aura d’escalfor d’ambdós es combinà en un discret contacte generalitzat que no trigà en convertir-se en una pretesament casual abraçada. I aquest contacte tardà que ambdós portaven hores desitjant resultà tan plaenter que, encoberts per la nocturnitat, es besaren apassionadament.
L’endemà, quan despertaren nusos l’un al costat de l’altre, es miraren fredament i amb menyspreu. Sense dir un mot acordaren no parlar-ne mai més d’aquella nit. Ni d’aquella ni de les següents que compartiren durant els més de dos anys que durà aquella discreta relació.
i així, en silenci, amb incomoditat, la resta de la nit anà passant lentament. De tant en tant, incidentalment, el genoll esquerra d’un fregava, perdut, el genoll dret de l’altre. I potser restaven una estona units pels ossuts bulbs. Potser per l’escalfor tan ben vinguda en aquella gèlida nit d’hivern... fins que un dels dos semblava adonar-se del càlid contacte i, apressadament, separava el seu membre del de l’altre. Llavors, enrojolats, creixent la inconveniència de la situació un xic més encara, es giravoltaven al llit cercant-ne els espais buits. I els més feréstecs, també. Els racons obscurs i freds del matalàs que semblaven humitejats a causa de la fredor que es filtrava per la mal segellada finestra de l’habitació. Després, quietut. Forçada quietut. Alguna llambregada ràpida al despertador per descobrir que encara quedaven masses hores per acabar aquella llarga nit, i acte seguit clavaven els ulls al sostre incapaços de dormir. Fins que l’esquena es ressentia i es veien forçats a moure’s novament. Sigilosament, lentament, però amb constància. En més d’una ocasió, els seus moviments els aproparen tant que les dues cares, sensibilitzades en extrem per la foscor, captaren el càlid alè emergent suggerent dels llavis de l’altre.
D’altres, la separació entre ambdós cossos era tan gran que un dràstic abisme glaçat semblava interposar-se entre ells.
Així romangueren durant una, potser fins a dues hores fins que un dels dos s’atreví a parlar. Per incomoditat, per malestar, per defugir d’aquella desagradable situació. Preguntà, malgrat saber-ne perfectament la resposta, si l’altre dormia. No, ell tampoc dormia. Acordaren que cap dels dos podien dormir. N’acusaren als cafès presos, tot i saber que només n’havia sigut un i de bon matí, i els nervis de cara a l’endemà. Exacte, l’endemà era un dia important i el neguit els corsecava per dintre, per això no podien dormir. Satisfets, doncs, per haver trobat una resposta al seu malestar, decidiren provar, de nou, d’atrapar el son. Sense fortuna, però. Passaren cinc carregats minuts i descobriren que potser no era preocupació per l’endemà el que els privava de dormir...
Lentament, com alliberats per fi del pes de la consciència, pretenent, potser, estar dormint, els dos cossos s’aproparen com no s’havien permès de fer durant tota la nit. Suaument, delicadament, l’aura d’escalfor d’ambdós es combinà en un discret contacte generalitzat que no trigà en convertir-se en una pretesament casual abraçada. I aquest contacte tardà que ambdós portaven hores desitjant resultà tan plaenter que, encoberts per la nocturnitat, es besaren apassionadament.
L’endemà, quan despertaren nusos l’un al costat de l’altre, es miraren fredament i amb menyspreu. Sense dir un mot acordaren no parlar-ne mai més d’aquella nit. Ni d’aquella ni de les següents que compartiren durant els més de dos anys que durà aquella discreta relació.
