una qüestió de faldilles
La Maria Estornell era una pubilla delicada, de bellesa encisadora i somriure captivador. La més jove i també la més bella de cals Estornell. Des d’una ben tendra edat, atragué una incomptable munió de pretendents, de joves atabalats per aquella bellesa a punt de florir que volien, quan més aviat millor, assegurar-se-la per ells abans que no es marcís en mans de qualsevol altre bergant. Ella, que no n’estava pas per aquestes històries dels casaments encara, complia servilment la seva tasca d’objecte de subhastes, romania una estona a la sala de visites mentre el pretendent exposava les seves bones intencions al senyor Estornell i callava. Però era marxar el pretendent que ella ja n’hi havia tret tota mena de defectes, com si d’un joc dels disbarats es tractés. I renoi si en sabia de jugar a aquest joc! L’un era massa alt i farien una parella ben estrafeta; l’altre era massa baix i “per aquí sí que no hi passo”; aquest massa borni, aquell desnodrit, el d’aquí tenia un alè pudent i el d’allà tenia els dits de les mans peluts com les urpes d’un os.
El senyor Estornell, vidu de temps enrere, tant que ja ni recordava què era allò d’estar casat, ni si valia la pena d’estar-ho, no les tenia totes amb ell. Per ell, la Maria era encara massa jove per totes aquelles trifulgues i ell estava massa enfeinat per capficar-s’hi, per tant, ja li anava bé que la Maria no trobés cap pretendent bo: així s’estalviava tot l’enrenou d’organitzar el casament. Potser si hagués tingut la seva dona encara al seu costat tot hauria estat diferent perquè ella se n’hauria pogut encarregar, com sempre havia fet, de totes les negociacions i tots els entriquells que un casament comportaven. Però estant sol com estava i tan poc acostumat a prendre decisions, no sabia fer més que rebre els pretendents i resar entre dents perquè fos la Maria qui els trobés inadequats.
Però tan gran era la bellesa de la Maria, tanta fama tenia la seva solteria, que els pretendents vingueren i vingueren i de tants que en vingueren, al final un d’ells captivà la juganera imaginació de la Maria Estornell.
Era un vespre d’hivern, fosc com pocs perquè la Lluna, minvant, s’amagava espantada de la foscor darrera una espessa massa de núvols que amenaçaven descarregar en qualsevol instant. La Maria ja feia uns mesos que havia fet els quinze anys i allò que d’antuvi fou un joc de canalla, s’havia convertit en una maliciosa costum per part seva; en un desig intern i inconfessable de no trobar-ne cap de pretendent que se l’emportés d’aquella casa i així poder-se quedar sempre més al costat del seu pare. Per això quan aquell vespre trucaren a la porta de casa, la felicitat que l’havia acompanyat tot aquell dia es mudà en feixuga desconfiança. Res de bo podria ocórrer en aquelles hores tardanes i, acostumada com n’estava a les visites persistents dels pretendents, corré a amagar-se a la seva habitació des d’on, darrera la porta, podia sentir què passava a la sala de visites.
El senyor Estornell, desvetllat per aquells infames cops, s’alçà del seu capteniment a la vora del foc i preguntà qui s’amagava rere la porta. Una veu seriosa, greu i tan profunda que féu vibrar les bigues del sostre i estremir a la Maria, es presentà com el senyor Jaume Casamitjana i el seu fill, l’hereu Lluís Casamitjana. El senyor Estornell obrí la porta, féu entrar i acomodà als nou-vinguts seguint la rutina apresa després de tantes semblants visites.
“I bé, doncs, vós direu que us porta per casa meva”, encetà, com sempre feia el senyor Estornell amb un to de veu afable però ferm per marcar que en aquella casa no s’hi estaven per ximpleries. I, tal i com ell ja havia intuït, fou informat que l’hereu de can Casamitjana venia a buscar la Maria per fer-ne la seva esposa. I, com tots i cada un dels altres pretendents, exposà una inacabable diatriba de virtuts de la família, de drets històrics, de terrenys acumulats, de cabal més que raonable, de voluntat de treball i de desig de cuidar a la Maria per tota la vida i mirar que no li faltés mai de res. Se’l tenia tan après aquell discurs el senyor Estornell, que havia d’apartar la mirada dels convidats fingint observar el foc o cercar tabac per fer una cigarreta per evitar que el seu rostre d’avorriment extrem el delatés. Aquella litúrgia solia durar ben bé uns trenta minuts (tot depenent de les vel•leïtats o les dots d’oratòria del pretendent) i llavors arribava el moment de cridar a la Maria. Ella, normalment, baixava lentament, fent-se de pregar, i s’asseia a desgana, però amb educació, al costat del seu pare exposant-se com una peça de fruita al mercat perquè els pretendents poguessin comprovar que, efectivament, la mercaderia que venien a comprar era de molt bona qualitat. Aquella nit d’hivern no fou d’altra manera. La Maria baixà pausadament les escales i entrà a la cambra fent una lleugera genuflexió de cortesia a les visites per acte seguit anar a seure al costat del seu pare. La conversa, llavors, prosseguia amb tòpiques preguntes del pare del pretendent a la Maria. Que si quina edat tenia, que si en sabia de cuinar i rentar la roba, que si li agradaria viure en un nou mas on ella podria ser-ne la masovera... i a totes les preguntes, la Maria responia d’igual manera: amb unes frases tan ambigües i buides de precisió que tant podien ser un sí com un no com un deixa’m en pau, però tan ben engalanades de cortesia i falsa servitud que deixaven d’allò més content al receptor.
Fou durant una d’aquestes respostes seves que, de reüll, i sense que ningú se n’adonés com havia après a fer després de tantes temptatives, la Maria va fitar de dalt a baix l’hereu de can Casamitjana cercant-ne un defecte que li permetés deslliurar-se’n d’aquella llosa. I feques que mirà i remirà la Maria a aquell jove hereu, però de defectes no en trobà cap! Era de bona pasta, amb una bona mata de cabells a la testa i un posat tranquil però decidit, llest però humil i bondadós. I, per primera vegada, la Maria Estornell sentí brollar ben endins de les seves àrides entranyes un doll de lava incandescent que se li venia a arremolinar a l’entorn del melic provocant-li un desconegut, però encisador, pessigolleig. Aquell hereu de can Casamitjana havia despertat els primerencs instints d’estimar de la Maria i, de sobte, la presència del pare assegut al costat li semblà baldera i molesta. Si es pogués quedar a soles amb aquell hereuet... ella no sap pas què li hauria fet perquè encara no en sabia res de les ventures de l’amor, però de ben segur que ell n’hi hauria pogut ben ensenyar. Ai quin inesperat delit! Ai quina escalfor de galtes! Però les formes s’havien de preservar fóra com fóra i la Maria es mossegà la llengua tot procurant ventar-se, discretament, amb la mà, intentant allunyar aquells fogots del seu rostre. I el senyor Estornell, desconeixedor d’aquesta erupció dins la seva filla, prosseguí l’espectacle, que ara es trobava en el seu darrer acte, el del comiat del pretendent amb la prometença (i tothom sap el valor que tenen les promeses) de donar-los a conèixer la decisió presa amb premura.
Un cop sols, el pare preguntà a la filla quin defecte li podrien treure a aquest hereu, però la Maria, embadalida amb el crepitar de les brases, emfabada amb la il•luminaria del foc, no contestà. “En deu tenir tants que no sap pas per quin començar”, pensà el senyor Estornell tornant a repetir la seva pregunta, però la Maria seguia en silenci viatjant amb el fum xemeneia amunt fins a cals Casamitjana. “I doncs!” cridà el senyor Estornell desconcertat davant aquella inesperada manca de reacció, “quins defectes té aquest Casapetita?” i la Maria, amb una veu reblanida per l’emoció que si hagués tingut alguna flaire hauria estat de pètals de rosa florits o de mel fresca del rusc, digué: “cap” i retornà al seu desmai d’enamorada.
I aquell cop sí que es veié perdut el senyor Estornell. D’aquella sí que no se’n podria sortir il•lès. Hi hauria casament. I el sol pensament li feia rodar el cap davant tota la feinada que li portaria organitzar aquella celebració. Però, abans de rendir-se a l’evidència, preguntà encara una vegada més a la Maria si no s’havia fixat en un queixal corcat que ell havia observat al costat mateix de la campaneta de l’hereu Casaenrruinada. O bé si havia vist aquell desagradable unglot negre de tant burxar-se les orelles. O si havia vist aquell nas arrugat de forats esbiaixats i llastimós respirar... però no, malgrat no inventar-ne, ni exagerar-ne cap ni un dels defectes d’aquell hereu, la Maria no n’havia vist cap. Tant encegat estava el seu enteniment per allò que amb els anys i unes quantes lectures més, vindria a anomenar ‘amor’.
Derrotat ara sí, el senyor Estornell decidí anar a dormir desitjant que a l’endemà, amb el sol d’un nou dia, la seva filla hi veuria més clar i li pregaria que es desempallegués també d’aquell pretendent.
Amb l’arribada del nou dia, el senyor Estornell baixà cofoi les escales convençut que la Maria hauria mudat el seu pensament, que una bona dosi de son i descans li haurien esclarit el seny que la nit abans tenia tot enteranyinat. Poc que s’esperava ell el que hauria de passar llavors! Obrí la porta de la sala d’estar per encendre la llar de foc com tenia per habitud fer cada dia i, asseguda al mateix lloc que feia tantes i tantes hores, trobà a la Maria mirant sense veure-hi com el darrer espurnegueix de brasa s’apagava lentament.
“Però què hi fas aquí, Maria?” preguntà el senyor Estornell, “que no vares anar al llit ahir?” però la Maria restava immòbil, insensible, inexistent. “Ai, ai, ai...” s’exclamà el senyor Estornell recordant tot de sobte les bestieses que ell havia arribat a fer quan s’enamorà de la mare de la Maria. “Ja no hi podem fer res...” i blasmar-se i trucar a la porta fou tot una. “Mira, un altre pretendent!” digué el senyor Estornell, mig bromejant mig maleint la seva fortuna, i anà a obrir la porta.
A l’altra banda de la porta, enfundat dins una gruixuda bufanda i cobrint-se el cap amb una espessa gorra, el senyor Casamitjana s’esperava que l’obrissin amb el cap cot.
En obrir la porta i veure qui l’havia picat, el senyor Estornell no sapigué què fer. Ell havia après a rebre pretendents, havia après a sondejar pretendents i havia après a foragitar pretendents, però això d’haver d’acceptar un pretendent, ell no ho havia fet mai i no sabia com es feia. Insegur, doncs, de com actuar, es quedà quiet. Palplantat amb la mà encara al pom de la porta mig oberta i mirant, sense saber què dir, al senyor Casamitjana. El pare de l’hereu, encara més incòmode que l’amfitrió davant aquella feixuga situació, esquivava els ulls del senyor Estornell i cercava les paraules que volia dir. Sense fortuna, però.
Qui sap quanta estona passaren ambdós quiets al batent de la porta esperant un gest de l’altre.
Qui sap quanta estona més si haurien estat si una freda pluja de desembre no hagués esquerdat el cel.
“Entri, que plou”, digué el senyor Estornell. “No, que... que tinc pressa...”, respongué el senyor Casamitjana amb una veu eixuta i dèbil. “Doncs, vostè dirà...”, insinuà el senyor Estornell intentant guanyar temps. “Bé...”, començà el senyor Casamitjana, “el cas és que em sap molt greu haver-li fet perdre el temps d’aquesta manera però... però, el meu fill... s’ha desdit d’això del prometatge amb la seva filla...” i ja no feia falta dir res més. Les posteriors justificacions del senyor Casamitjana, les disculpes i les expiacions eren innecessàries.
La Maria, despertada per la veu d’aquell que ella somiava el seu sogre, sortí en aquell instant. El seu món esberlat. Els seus ulls inundats i una palpitant pregunta als llavis: per què?
I, com que el senyor Casamitjana també n’havia tingut una de pubilla temps enllà i coneixia els secrets per deslliurar-se dels pretendents no desitjats, actuà talment com ho havien fet en tantes altres ocasions la Maria i el senyor Estornell: buscà un defecte de l’altra. Un defecte tan molest, una tara tan irritant, que impedia aquell casament.
I vet aquí que la nostra Maria de ca l’Estornell, la pubilla més cobejada de la vila per la seva bellesa i educació, també en tenia un de defecte: uns genolls ossuts com pota de pollastre.
Pare i filla es miraren aquells genolls i la Maria fugí escales amunt a plorar a la seva habitació mentre el senyor Estornell acomiadava, avergonyit, al senyor Casamitjana.
Aquell mateix dia, el senyor Estornell encarregà al senyor sastre una faldilla un pam més llarga per la seva filla de manera que, ni tan sols asseguda, es poguessin veure aquelles desagradables juntures òssies i, encara no un setmana després, la Maria Estornell es prometia a la corre-cuita, i per por de quedar-se soltera tota la vida, amb el primer pelacanyes que picà a la porta.
